La novel·la realista i naturalista 7 LECTURES MEMÒRIES DE LA CASA MORTA, FIÓDOR DOSTOIEVSKI Primeres impressions El primer mes i en general l’inici de la meua vida de presidiari se’m presenten ara vivament a la imaginació. Els posteriors anys de presidi travessen la meua memòria molt més empal·lidits, Alguns com si s’haguessen esborrat del tot, barrejant-se entre ells i deixant-me una única impressió conjunta de pesantor, d’uniformitat, asfixiant. Però tot el que vaig viure en els meus primers dies de presidi se’m presenta ara com si s’hagués produït ahir. I així havia de ser. Recorde clarament que des del meu primer pas en aquesta vida m’admirava el fet de no trobar-hi res especialment sorprenent, extraordinari o, millor dit, inesperat. Tot plegat era com si ja ho hagués vist desfilar davant meu abans amb la imaginació, quan, fent camí cap a Sibèria, intentava endevinar tot el que em venia al damunt. Però aviat un abisme de fets força estranys, insospitats i monstruosos em començà a deturar gairebé a cada pas. I només molt després d’haver viscut llargament al presidi vaig comprendre plenament tot el que tenia d’excepcional i d’inesperat aquesta existència, que em meravellava cada vegada més i més. Confesse que aquesta sorpresa m’acompanyà durant tota la meua estada al penal; mai no m’hi vaig poder adaptar. La meua primera impressió en ingressar al presidi va ser en general abominable; però, malgrat tot –cosa estranya!–, em va semblar que al presidi era molt més fàcil viure del que m’havia imaginat pel camí. Els presoners, per bé que engrillonats, anaven lliurement per tot el penal, discutien, cantaven cançons, treballaven per a ells mateixos, fumaven amb pipa i fins i tot bevien aiguardent (bé que en poca quantitat), i a la nit alguns treien les cartes per jugar. El treball mateix, per exemple, no em semblà en absolut tan dur i forçat com es podia pensar, i només al cap de molt temps em vaig adonar que la duresa i el caràcter de forçat d’aquells treballs no estaven tant en la dificultat i en la continuïtat com en el fet que eren obligatoris, imposats per la força. Un mugic en llibertat treballa incomparablement més, sens dubte, de vegades fins i tot a la nit, sobretot a l’estiu; però treballa per a si mateix, treballa amb un objectiu racional i per a ell incomparablement més lleuger que el d’un presidiari que fa un treball imposat i totalment inútil per a ell. Una vegada em va venir al cap la idea que, si es volgués esclafar plenament un home, anorrear-lo, castigar-lo amb el més esgarrifós dels càstigs, de manera que el més terrible criminal tremolés i en quedés ben espantat per endavant, només caldria donar al treball un caràcter absolutament inútil i sense sentit. Si els actuals treballs forçats són avorrits i sense interès per al presidiari, en si mateixos, com a treball, són raonables: el presoner fa maons, cava la terra, estuca, construeix; en aquest treball hi ha un sentit i un objectiu. El treballador forçat de vegades fins i tot hi posa passió, vol fer la feina amb més habilitat, més de pressa, millor. Però si se l’obligués, per exemple, a transvasar aigua d’un cubell a un altre, i d’aquest al primer, a esmicolar sorra, a traslladar munts de terra d’un lloc a un altre i a l’inrevés, em pense que el presoner es penjaria al cap d’uns quants dies o cometria milers de crims per tal de morir i escapar-se d’una humiliació, una vergonya i un turment com aquests. És evident que un tal càstig es convertiria en una tortura, en una venjança, i seria forassenyat perquè no aconseguiria cap objectiu raonable. Però com que una part d’aquesta tortura, d’aquesta insensatesa, humiliació i vergonya, existeix indiscutiblement en qualsevol treball imposat, en els treballs forçats és incomparablement més turmentadora que en qualsevol treball lliure, pel sol fet que és imposat. Fiódor Dostoievski. Memòries de la Casa Morta. Adesiara. Traducció de Jaume Creus Mireu aquesta entrevista amb Miquel Cabal, traductor de Dostoievski. 202 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=