La novel·la realista i naturalista 7 LECTURES ANNA KARÈNINA, LEV TOLSTOI Capítol 30. Primera part Una terrible tempesta braolava i xiulava entre les rodes dels vagons i per entremig dels pals, més enllà de l’estació. Els vagons, els pals, la gent, tot el que es veia ho anava tapant la neu. Un instant, la tempesta s’encalmà, però després es desfermà novament amb tant d’ímpetu, que semblava impossible que hom pogués resistir-la. Tanmateix, hi havia gent que corria, bescanviant joiosament algunes paraules, fent cruixir els taulons de l’andana i obrint i tancant constantment les portes. L’ombra acotada d’un home s’esmunyí per les cames d’ella, i se sentí el so d’un martell damunt el ferro. «Dona’m el telegrama!», feu una veu irritada a l’altra banda de la tenebra turbulenta. «Aquí, feu el favor! Número vint-i-vuit!», cridaren encara diverses veus, i els homes del servei continuaren corrent emportats per la neu. Dos senyors, amb el foc dels cigarrets als llavis, li passaren per davant. Anna feu una nova aspiració per tal de respirar a cor què vols, i ja havia tret la mà del manegot per agafar-se al passamà i entrar al vagó, quan un home amb un capot militar que hi havia molt prop d’ella li tapà la claror vacil·lant del fanal. Anna donà una llambregada, i en aquell mateix instant reconegué el rostre de Vronski, que, portant la mà a la visera, s’inclinà davant seu i li preguntà si li calia alguna cosa i si li podia ésser útil. Ella se’l mirà llargament, sense contestar res, i, a despit de l’ombra en la qual ell estava, veié, o li semblà que veia, l’expressió del seu rostre i dels seus ulls. Era aquella mateixa expressió respectuosa que tant d’efecte li havia causat el dia abans. Més d’una vegada, durant aquells últims dies i també en aquell instant, Anna s’havia dit que Vronski era per a ella un d’aquells joves, eternament iguals, que hom trobava a centenars pertot arreu, i que mai no es permetria ni tan solament de pensar en ell; ara, però, en el primer instant de l’encontre, l’abassegà un sentiment de joiós orgull. No calia preguntar per què Vronski era allí. Ho sabia amb tanta seguretat com si li hagués dit que hi era per tal de trobar-se on era ella. –No ho sabia que viatgéssiu en el mateix tren. Per què heu vingut? –digué Anna abaixant el braç, que havia agafat ja el passamà. I una joia i una animació irresistibles li brillaren al rostre. –Per què he vingut? –repetí ell mirant-se-la fixament als ulls–. Ja sabeu que he vingut per ser allí on sou vós –afegí–. No puc obrar altrament. I, en aquell mateix instant, com si hagués vençut un obstacle, el vent s’emportà i feu caure a terra la neu del sostre dels vagons, sacsejà unes planxes de ferro arrencades, i al davant del tren udolà, llastimosament i ombrívola, el xiulet espès de la locomotora. A Anna, tota la puixança de la tempesta ara li semblava encara més magnífica. Ell li havia dit allò que més desitjava la seva ànima, però que en temia la raó. Ella no contestà res, i Vronski li endevinà la lluita en l’expressió del rostre. –Perdoneu si el que us he dit us és desplaent –digué ell submisament. Vronski parlava cortesament, respectuosament, però amb tanta fermesa i obstinació que, durant llarga estona, ella no pogué respondre res. –El que dieu no està bé, i us demano, si sou bona persona, que oblideu el que heu dit, com ho oblido jo –digué ella finalment. –Mai no ho oblidaré; no puc oblidar ni una paraula ni un moviment vostres... –Prou, prou! –exclamà ella, maldant endebades per donar una expressió severa al seu rostre, que ell guaitava àvidament. Anna, agafant-se al passamà fred, pujà al graó i entrà ràpidament a la plataforma del cotxe. Però, en arribar-hi, es deturà, meditant en la seva imaginació tot allò que havia passat. Sense recordar ni les paraules d’ella ni les d’ell, comprengué, o, més ben dit, tingué la sensació, que aquell minut de conversa els havia aproximats terriblement, de la qual cosa s’espantava i se sentia feliç alhora. Després de romandre dreta uns quants segons, entrà al compartiment i s’assegué al seu lloc. Aquella tensió que la turmentava des dels començaments no solament es reproduïa, ans encara s’intensificava i arribava fins en un tal punt que a cada instant temia que no es trenqués en ella alguna cosa de massa tibant. No pogué dormir en tota la nit. En aquella tensió i en els somnis que li omplien la imaginació no hi havia, però, res de desplaent ni d’ombrívol; al contrari, hi ha200 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=