L’antiguitat (I): literatures orientals 1 LECTURES EL TELÓ, MILAN KUNDERA La màxima diversitat en el mínim espai Nacionalistes o cosmopolites, arrelats o desarrelats, els europeus estan profundament determinats per la relació amb la seua pàtria; la problemàtica nacional és a Europa, probablement, més complexa, més greu que enlloc, o en tot cas hi és diferent. A això s’hi afegeix una altra particularitat: al costat de les grans nacions, hi ha a Europa nacions petites, moltes de les quals, en el curs dels dos últims segles, han adquirit (o retrobat) la seua independència política. Potser la seua existència m’ha fet comprendre que la diversitat cultural és el gran valor europeu. A l’època en què el món rus va voler remodelar el meu petit país a imatge seua, vaig formular el meu ideal d’Europa així: la màxima diversitat en el mínim d’espai; els russos ja no governen el meu país natal, però aquest ideal encara corre més perill. Totes les nacions d’Europa viuen el mateix destí comú, però cadascuna el viu de manera diferent, a partir de les seues pròpies experiències particulars. És per això que la història de cada art europeu (pintura, novel·la, música, etc.) apareix com una cursa de relleus en què les diferents nacions es passen, l’una a l’altra, el mateix testimoni. La polifonia coneix els seus inicis a França, continua la seua evolució a Itàlia, arriba a una complexitat increïble als Països Baixos i troba el seu acabament a Alemanya, en l’obra de Bach; la florida de la novel·la anglesa del segle xviii dona pas a la gran època de la novel·la francesa, després la novel·la russa, després la novel·la escandinava, etc. El dinamisme i la llarga durada de la història de les arts europees són inconcebibles sense l’existència de les diferents nacions amb unes experiències diverses que constitueixen un dipòsit d’inspiració inesgotable. Pense en Islàndia. Als segles xiii i xiv, hi va néixer una obra literària d’uns quants milers de pàgines: les sagues. Ni els francesos ni els anglesos no van crear, en aquella època, cap obra en prosa tan important en la seua llengua nacional! Val la pena arribar fins al final d’aquesta meditació: el primer gran tresor de la prosa europea va néixer en el seu país més petit que, encara avui, té menys de tres-cents mil habitants. Milan Kundera. Pàgina d’una de les sagues dels islandesos (segle xiii). Casa de la Cultura de Reykjavík. 18 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=