La novel·la realista i naturalista 7 LECTURES EL CAS MISTERIÓS DEL DR. JEKYLL I MR. HYDE, R. L. STEVENSON Història de la porta El senyor Utterson, l’advocat, era un home d’aspecte sever, que no s’il·luminava mai amb un somriure, fred, distant i de poques paraules, reservat a l’hora de manifestar els seus sentiments, primíssim, llarg, eixut, avorrit i, a pesar de tot, agradable. En les reunions amb els amics, sobretot si el vi era del seu gust, als ulls li lluïa una espurna d’humanitat, una cosa que no es podia dir amb paraules, però que s’expressava no sols a través del seu aspecte en acabant de dinar, sinó també, més sovint i amb més intensitat, a través de les seues accions quotidianes. Era un home rigorós amb ell mateix: bevia ginebra per castigar el seu gust pels bons vins i, encara que li agradava molt, feia vint anys que no posava els peus en un teatre. Però amb els altres era molt tolerant i, de vegades, fins i tot admirava, amb una certa enveja, la força d’esperit necessària per a fer males accions. Si es donava el cas, era més partidari d’ajudar que no de reprovar. «M’incline per l’heretgia de Caín –solia dir, d’una forma desconcertant– i deixe que el meu germà se’n vaja al dimoni pel camí que més li agrade». Aquest caràcter feia que, sovint, la fortuna el portara a convertir-se en l’única amistat honesta i l’última bona influència de les persones caigudes en desgràcia, les quals, mentre continuaven visitant-lo, no descobrien ni una ombra de canvi en el comportament de l’advocat. Sens dubte, mantenir aquesta conducta no representava cap esforç per al senyor Utterson, ja que, fins en els seus millors moments, era un home poc afable i les seues amistats semblava que es basaren només en els bons sentiments. Sovint, l’home modest accepta el cercle d’amistats que li ha deparat la fortuna, i aquest era el cas de l’advocat. Els seus amics eren, bé familiars, bé persones que coneixia des de feia molts anys; els seus afectes, com l’heura, creixien amb el temps, sense tenir en compte el caràcter de les persones que els inspiraven. Així eren, també, els llaços que l’unien al senyor Richard Enfield, el seu parent llunyà i un home molt conegut a la ciutat. Per a moltes persones, aquesta relació constituïa un enigma i ningú no comprenia què podien tenir en comú. Els qui els trobaven durant un dels seus passeigs dominicals, explicaven que mai no deien res, que semblaven molt avorrits i que haurien saludat amb alegria l’aparició de qualsevol amic. Però, a pesar de tot, tant l’un com l’altre gaudien d’aquestes excursions, les consideraven el millor moment de la setmana i, per tal de no interrompre-les, no sols refusaven d’altres oportunitats de distracció sinó que també oblidaven les seues obligacions professionals. Un dia, la passejada els portà a un carrer estret, situat en un dels barris més actius de Londres. Era un carrer curt i allò que se’n diu tranquil, però entre setmana l’agitava una intensa activitat comercial. Els seus habitants, segons semblava, vivien molt bé i tots tenien esperances de viure encara millor, perquè dedicaven una bona part dels guanys a millorar l’aspecte de les seues botigues. Per això, a un costat i a l’altre del carrer, les vitrines s’oferien al vianant amb un aire d’invitació, com dues files de venedores somrients. Fins i tot els diumenges, quan els seus atractius principals restaven amagats i es quedava quasi desert, la pulcritud d’aquell carrer contrastava amb la brutícia del veïnat com una foguera en la foscor del bosc. Les ventalles acabades de pintar, els llautons perfectament llustrats, la netedat general i l’alegria atreien immediatament 1’atenció dels vianants. Però dues cases més enllà del cantó, a mà esquerra en direcció est, la línia era trencada per l’entrada d’un carreró, i just en aquell punt, un edifici sinistre projectava sobre el carrer l’ombra de la seua teulada. Era una construcció de dues plantes, però no tenia finestres, només la porta de la planta baixa i una paret descolorida i bruta, com un rostre sense ulls, en el primer pis. Tots els detalls deixaven entreveure una sòrdida i llarga negligència. La porta, sense anella ni timbre, estava despintada i plena de senyals. Els vagabunds que anaven a refugiar-se en els racons encenien mistos en les parets, les criatures jugaven a botigues en les escales, els xiquets que tornaven de l’escola provaven el tall dels seus ganivets en les ventalles de la porta i, almenys durant una generació, ningú no s’havia preocupat per aquells visitants impertinents ni havia reparat els desperfectes que causaven. R. L. Stevenson. El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Bromera. Traducció de Josep Franco 196 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=