La novel·la realista i naturalista 7 LECTURES TEMPS DIFÍCILS, CHARLES DICKENS Coketown, cap on feien cap Bounderby i Gradgrind, era certament el triomf del realisme; era una ciutat tan exempta de fantasia com la mateixa Mrs. Gradgrind. Abans de continuar la nostra melodia, donem la tònica, és a dir, Coketown. Era una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho hagueren permés; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d’un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien ininterrompudament serpents de fum que mai no acabaven de descargolar-se del tot. La ciutat tenia un canal d’aigües negres, i un riu d’aigües envermellides per les tintures malolents, i enormes amuntegaments d’edificis tots plens de finestres que trontollaven i sotraguejaven tot el sant dia, i on el pistó de la màquina de vapor pujava i baixava monòtonament com la testa d’un elefant pres d’una follia malenconiosa. Hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s’assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s’assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l’empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per a les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent. Aquests atributs de Coketown eren, la majoria, inseparables del treball que mantenia la ciutat; en contrapartida, calia anotar al seu favor certes comoditats de la vida que beneficiaven una mica tot el món, i certes elegàncies de l’existència que fan bona part del que en diem una gran senyora, la qual amb prou feines hauria pogut suportar que li esmentaren el nom de la ciutat. La resta de les seues característiques eren voluntàries, i són les que esmentarem a continuació. A Coketown no hi havia res que no tinguera un aire sever, de lloc de treball. Si els membres de una secta religiosa edificaven una capella a la ciutat –com ho havien fet els membres de divuit sectes religioses– la construïen en forma de pietós magatzem de maó vermell, completat de vegades (però només en els casos més ornamentats) amb una campana tancada en una gàbia d’ocells al capdamunt de l’edifici. L’única excepció era la Nova Església, un edifici estucat, amb un campanar quadrat damunt la porta, rematat amb quatre breus pinacles com ornamentades potes de fusta. Totes les inscripcions públiques de la ciutat eren pintades de la mateixa manera, en caràcters severs, de negre i blanc. La presó hauria pogut ser la infermeria, la infermeria hauria pogut ser la presó, la casa de la vila hauria pogut ser la presó o la infermeria, o ambdues coses, o qualsevol altra cosa ja que cap detall de la seua graciosa arquitectura no feia pensar el contrari. Fets, fets, fets arreu, en l’aspecte material de la ciutat; fets, fets i fets arreu en l’aspecte immaterial. L’escola de M’Choakumchild era purs fets, i l’escola de dibuix era tota ella un fet, i les relacions entre amo i treballador no eren més que un fet, i tot era un fet entre la casa de maternitat i el cementeri, i res que no poguéreu calcular amb xifres, o que no poguéreu comprar en el mercat més barat i vendre en el més car no existia ni existirà mai, pels segles dels segles, amén. Charles Dickens. Temps difícils Edicions 62. Traducció de Ramon Folch i Camarasa 192 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=