La novel·la realista i naturalista 7 CONTEXT LITERARI 7 LA NOVEL·LA RUSSA NIKOLAI GÓGOL La gran aportació de la literatura russa a la novel·la europea va anar acompanyada i, en certa manera, precedida, durant la primera meitat del xix, per la dedicació al conte de Puixkin (1799-1837), Gógol (1809-1852) i Turguénev. Entre els contes que va escriure Gógol destaca, sobretot, El capot, del qual va dir Dostoievski que havia sorgit tota la narrativa russa. A més de la seua influència en la literatura russa, El capot anticipa molts dels temes i procediments més característics de la narrativa moderna, entre els quals hi ha la combinació d’elements realistes –els detalls de les vides quotidianes dels personatges, la descripció de la burocràcia administrativa– amb altres de grotescos –moltes de les característiques del protagonista– i fantàstics –el protagonista, després de la seua mort, retorna com a fantasma. En El capot apareix també per primera vegada com a protagonista l’home insignificant, gris, sense qualitats, que serà un dels motius més insistits de la literatura contemporània. El realisme de Gógol, a diferència del de Maupassant, no pretén tant reproduir una imatge objectiva, penetrant, de la realitat quotidiana, com expressar la sensació d’estranyesa i d’absurd que es desprén d’observar-la. LEV TOLSTOI Tolstoi és l’autor de dues novel·les fonamentals en la història de la literatura universal, Guerra i pau i Anna Karènina. Guerra i pau és una obra multiforme d’efectes calidoscòpics. Narra les dues guerres de Rússia contra Napoleó, amb un quadre de la vida russa de l’època. Conté escenes de massa, llargues disquisicions filosòfiques i belles descripcions de la natura. L’obra presenta una sorprenent serenitat sobre un món ple d’agitació, però aquesta fe vitalista no va durar gaire i va ser seguida d’una profunda crisi espiritual, que es reflecteix en part en Anna Karènina (1874-1877). Si Guerra i pau era una novel·la històrica, Anna Karènina, en canvi, reflecteix la vida contemporània de l’autor, circumscrita al medi aristocràtic, que era el seu, i conté dues novel·les entrellaçades: la de la vida conjugal malaurada i la de la vida feliç, però no sense problemes. La primera descriu l’amor d’Anna i el seu adulteri, fins a la tragèdia final. La segona, l’amor feliç de Levin i Kitty, i també l’angoixa vital que s’empara de l’home. A partir de la publicació d’aquesta novel·la, Tolstoi es va oposar obertament als estils de vida de la seua classe i de la seua família. Aquest canvi va marcar les obres de l’últim període, com La mort d’Ivan Ílitx (1886). En aquesta narració Tolstoi va condensar un tema –el de la mort– que l’havia obsessionat durant tota la vida i el va resoldre remarcant la possibilitat que, a través de la visió de la mort, fins l’home més comú i mediocre pot arribar a copsar la veritat. Josep Pla va comentar que la característica fonamental de l’estil de Tolstoi era una «objectivitat impertorbable», aconseguida a través de «la seva prosa absoluta, objectiva, incontaminada de qualsevol desig, anhel o aspiració que no sigui l’objectivitat». FIÓDOR DOSTOIEVSKI Nascut a Moscou el 1821, el seu pare va ser un home cruel i tirànic, que el va obligar a estudiar la carrera d’enginyer militar malgrat la vocació literària que tenia des de l’adolescència. Acabada la carrera, va ser destinat al departament d’enginyers de la capital, però es va retirar al cap d’un any per consagrar-se a la literatura. L’obra de Dostoievski es pot dividir en dues etapes estretament relacionades amb la seua vida. La primera, que arriba fins a l’any 1849, està dominada per les novel·les de temàtica social, com Pobra gent, que presentava, amb una força i una penetració extraordinàries, la tragèdia social de les classes baixes. A aquesta novel·la la van seguir d’altres com El doble, La dispesera i Les nits blanques. El seu realisme, caracteritzat per la profunditat de l’anàlisi psicològica, filosòfica i social, ja es va fer evident en aquestes primeres obres. Atret per les teories dels socialistes utòpics francesos, va entrar en relació amb un cercle revolucionari. Per l’abril del 1849 va ser detingut i, després de passar nou mesos empresonat, va ser condemnat a mort, amb uns altres vint acusats. Quan el piquet d’execució estava a punt d’afusellar-los, va arribar l’indult. La pena de mort li va ser commutada per quatre anys de presidi a Omsk, seguits del servei com a soldat ras en un regiment, prop de la frontera xinesa. Retornat de l’exili, a partir de 1859 l’atenció de Dostoievski es va centrar en la preocupació existencial, en la recerca del sentit de la vida i la reflexió sobre el sofriment humà. Aquesta s’inicia amb Escolteu aquest pòdcast sobre Dostoievski. Nikolai Gógol. Lev Tolstoi. Fiódor Dostoievski. 186 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=