La novel·la realista i naturalista 7 CONTEXT LITERARI 4 LA NOVEL·LA NATURALISTA En l’últim terç de segle, el realisme es radicalitza i evoluciona cap al naturalisme en mans d’Émile Zola (1840-1902), que el defineix no només com un corrent literari, sinó també com una concepció de l’home i com un mètode per a estudiar i transcriure’n el comportament. El naturalisme, sota la influència del materialisme, el determinisme i la ciència experimental, fa que el novel·lista assage amb uns personatges sotmesos a determinades situacions i comprove que la seua actuació pot explicar-se per l’herència biològica i per les circumstàncies socials. Observació i documentació, doncs, constitueixen el mètode dels novel·listes naturalistes, que presenten una llarga llista de personatges alcohòlics, degenerats o psicòpates i uns ambients sòrdids, amb una tècnica que porta a l’extrem els postulats de la novel·la realista i que precisa molt més en l’estil la reproducció del llenguatge parlat. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, de tota manera, sempre indecisa; més encara en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats. La literatura francesa defineix com a realistes Gustave Flaubert (1821-1880) i Alphonse Daudet (1840-1897). La novel·la realista anglesa no es desfà de la seua tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l’època victoriana. Charles Dickens (1812-1870), William Thackeray (1811-1863), Elizabet Gaskell (1810-1865) i George Eliot (1819-1880) donen el to del segle. Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes de la talla de Fiódor Dostoievski (1821-1881), Lev Tolstoi (1812-1910) i Ivan Turguénev (1818-1883). En la literatura espanyola la novel·la realista té com a principals exponents Benito Pérez Galdós (1843-1920), Emilia Pardo Bazán (1851-1921), Leopoldo Alas(1852-1901) i Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). En la catalana, Narcís Oller (1846-1930). Eça de Queirós (1845-1900) i Giovanni Verga (1840-1922) són els autors més destacats de les literatures portuguesa i italiana respectivament. Sota la influència del realisme, adquireix una força extraordinària el conte i la novel·la, amb Guy de Maupassant (1850-1893) a França i Anton Txékhov (1860-1904) a Rússia. 5 LA NOVEL·LA FRANCESA STENDHAL Henri Beyle (1783-1842), més conegut amb el pseudònim de Stendhal, va nàixer a la ciutat francesa de Grenoble en una família burgesa. Sa mare va morir quan ell tenia set anys, i son pare va deixar la seua educació en mans d’un sacerdot jesuïta. Més tard va estudiar a l’Escola Central de Grenoble, amb la idea d’ingressar després a l’Escola Politècnica de París. Finalment, va decidir allistar-se a l’exèrcit de Napoleó, cosa que li va permetre traslladar-se a Milà, on va gaudir de la vida social dels militars. L’any 1802 va abandonar l’exèrcit per treballar de funcionari de l’administració imperial a Alemanya, Àustria i Rússia. L’any 1815, Stendhal, que tota la vida havia sigut un enamorat d’Itàlia, es va establir a Milà, des d’on va viatjar per tot el país i per la resta d’Europa. Al cap d’uns anys, va ser expulsat d’Itàlia sota l’acusació d’espionatge, però no trigaria a tornar a Itàlia com a vicecònsol francés destinat a Civitavecchia, prop de Roma. És durant aquest període que va escriure les seues dues novel·les més importants. El 1830 va publicar El roig i el negre. En aquesta novel·la, que narra els esforços d’un jove per aconseguir un lloc en la societat, Stendhal va dur a terme un retrat de la societat francesa de la Restauració i una anàlisi profunda del caràcter del protagonista. Del 1839 és La cartoixa de Parma. En les novel·les de Stendhal, centrades en uns personatges poderosament individualitzats, s’hi combinen el racionalisme del segle xviii i el romanticisme. Al costat de l’anàlisi minuciosa de les passions humanes, la descripció del marc històric o coetani, pres en els trets que millor el caracteritzen, garanteix l’autenticitat del relat. Les novel·les de Stendhal revelen les qüestions polítiques i ideològiques més destacades de cada moment, cosa que els proporciona un valor de document històric semblant al que trobem en l’obra de Balzac. «El realisme», article de Josep Iborra. Henri Beyle (Stendhal). 182 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=