La novel·la realista i naturalista 7 CONTEXT LITERARI zac i de Dickens i que les relaciona amb el romanticisme, es contraposa una lucidesa precisa i una observació minuciosa. El geni ja no consisteix a crear, sinó a veure-hi. La literatura realista, per tant, té com a objecte la societat contemporània, la seua estructura i els seus problemes. La reacció contra la subjectivitat romàntica és un tret fonamental del realisme, perquè la subjectivitat és evanescent, incontrolable i no es presta bé a ser observada. Al mateix temps, la voluntat de salvar la realitat de les deformacions romàntiques porta la literatura cap a una certa concepció de la realitat. Tot allò que és idíl·lic, emfàtic o grandiós es considera un maquillatge, una disfressa per idealització o intensificació. El realisme es presenta així com una denúncia dels prejudicis, de les convencions morals i religioses. Per això el seu caràcter provocador i escandalós. L’aspecte sensual de l’amor es tracta francament, i la sexualitat tendeix a aparéixer com una experiència legítima. La literatura realista, en conjunt, és una crítica aspra dels fonaments de la societat. Aquesta crítica social condueix la literatura a privilegiar certs aspectes de la societat, com si res no fora veritable, llevat del que és sòrdid, vergonyós o desolador. Portat per la lògica de la reacció contra la visió romàntica, idealista o simplement oficial, el realisme redueix el món als aspectes que el contradiuen i apareix com un cinisme provocador, com una crítica revolucionària o com una visió pessimista de l’home. La voluntat de revelar tota la realitat va portar a descriure únicament «la banalitat de la vida quotidiana»; la voluntat de descriure tot el que hi ha en l’home, a veure tots els homes a imatge dels qui no saben més que «menjar, beure, dormir i morir». La preocupació per no deixar-se enganyar per les il·lusions de la consciència va portar a tractar totes les creences com a il·lusions. Es nega la llibertat per l’única raó que és un sentiment espontani de la consciència: la vida humana, sobretot en la derivació naturalista de la novel·la realista, és reemplaçada per les cadenes inexorables del determinisme històric, de l’evolució biològica, de l’herència psicològica i social. 3 TÈCNIQUES DE LA NOVEL·LA REALISTA A la descripció psicològica, es prefereix la descripció del comportament. El personatge és evocat en la seua aparença física, sorprés en els gestos i les paraules. La tècnica dels diàlegs és precisa, de la mateixa manera que la de la descripció. Tot això és cert, sens dubte, en la novel·la francesa i en la novel·la naturalista. El món de la novel·la russa va més enllà de les aparences sensibles i està lligat a una interrogació metafísica. Però també a l’estètica general de l’època per l’objectivitat de l’expressió. Són els esdeveniments, els gestos i les paraules dels personatges els que suggereixen aquest sentit metafísic, no l’autor mateix o qualsevol símbol. El realisme vol descobrir tota la realitat i produir l’efecte que és la realitat mateixa la que es descobreix. Amb aquest objectiu, el novel·lista evita manifestar la seua presència en l’obra. Encara que el realisme es defineix per oposició al romanticisme, en constitueix la prolongació: pren la literatura en el punt en què el romanticisme l’havia deixada. Amb el romanticisme desapareixen els principis que reglaven de manera indiscutible els temes i les formes d’expressió. El romanticisme expressa el vertigen de llibertat que s’apodera de l’artista davant la possibilitat de dir-ho tot i de dir-ho com vulga. El realisme abandonarà en la literatura l’experiència i l’expressió d’aquesta llibertat subjectiva i s’aplicarà a dir-ho tot, perquè ja no hi ha cap tema privilegiat ni prohibit, i a dir-ho tot tan directament com siga possible, ja que, desapareguda la retòrica, escriure bé es confon amb escriure com si les coses mateixes parlaren en lloc de l’escriptor. 181 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=