La novel·la realista i naturalista 7 CONTEXT LITERARI 1 LA NOVEL·LA REALISTA Cap al 1850 es produeix, en les diverses literatures europees, una reacció general contra el romanticisme que porta el nom de realisme; el naturalisme en va ser la derivació extrema i més tardana. Segurament no s’ha donat mai en la literatura universal un fenomen tan extens i homogeni en les seues característiques com el sorgiment de la novel·la realista i naturalista, tal com es presenta després del romanticisme fins a aproximadament el final del segle xix. Encara que l’època precedent havia produït alguns grans novel·listes, del 1850 al 1890 és l’època de la novel·la. La seua preponderància sobre els altres gèneres literaris és innegable. Des de Rússia fins a Amèrica, es produeix un tipus de narració que és al mateix temps testimoni d’ambients i retrat d’individus. El que és peculiar d’aquesta edat d’or de la novel·la és la síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l’estructura col·lectiva i el retrat individual. Superant el sentit narratiu d’acumulació d’episodis, propi de la novel·la del segle xviii, la novel·la realista no basa el seu interés en l’anècdota ni en l’embull de l’acció, sinó en el més profund de la personalitat lliure, en l’individu, en tensa dialèctica amb la seua societat. L’època realista és una època crítica: a la sensibilitat subjectiva i al poder de la imaginació, oposa una voluntat de coneixement lúcid. El realisme es defineix sobretot per la voluntat de descobrir i reflectir una realitat que el romanticisme havia evitat o disfressat. En aquest sentit, la consigna del realisme serà la mateixa de la ciència: veure-hi clar. «El naturalisme en les lletres –escriu Zola– és l’anatomia exacta, l’acceptació i la descripció del que és.» En aquesta època cientista i positivista, la novel·la només pot justificar la seua existència i importància sacrificant la ficció a l’observació. De tota manera, encara que els novel·listes revelaven aquest esperit particular del seu moment social, a tots els movia un peculiar sentit ètic, que no s’ha de confondre amb un simple moralisme. Aquest sentit ètic és el que fa de la novel·la realista expressió i crítica d’un món social i econòmic: la novel·la vol captar la veritat moral de les vides per darrere de les aparences socials en el món modern, que els diners i la mobilitat social han fet fluid i borrós. La dialèctica entre individu i societat, en termes de diners i domini, és la matèria de la novel·la realista del xix. Tècnicament, això implica perspectives àmplies i visions d’ambients amb molts personatges contrastats. Més avant, no obstant això –a fi de segle–, la novel·la es va fent més lírica i personal. Alguns escriptors comencen a fixar la mirada en un detall o en un moment d’intensitat poètica. Madura així el conte, en el sentit impressionista que li va donar Txékhov al final del segle xix. És un símptoma que la novel·la «naturalista» s’acosta al seu ocàs. 2 TEMES I CONCEPCIÓ DE LA REALITAT Ni l’exotisme ni la història desapareixen de la novel·la. Però el que serà habitual és que la novel·la realista aparega lligada a una geografia precisa. Pel que fa a la història, el novel·lista la considera, cada vegada més, un domini del coneixement exacte i no una font d’ensomni. Així, el passat que sol tractar és sovint el passat més recent de la societat a què pertany l’escriptor. I com que la realitat contemporània es presta millor a l’observació que no la passada, el modernisme es va convertir en una característica fonamental de la literatura. A l’abundància imaginativa, a la força creativa que distingeix les obres de Bal180 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=