L’antiguitat (I): literatures orientals 1 LECTURES EL CÀNON OCCIDENTAL, HAROLD BLOOM Quan llegim una obra canònica per primera vegada ens trobem amb una novetat rara i desconeguda, amb una cosa enigmàtica i estranya que ens desconcerta, més que no amb una que acompleix les nostres expectatives. Llegiu-los de nou: tot el que la Divina Comèdia, Paradise Lost (Paradís perdut), Faust segona part, Khadzi-Murat, Peer Gynt, Ulisses i Canto General tenen en comú és el seu misteri, l’habilitat de fer-te sentir intranquil a casa, en el teu propi ambient. Shakespeare, el més gran escriptor que coneixerem mai, ben sovint proporciona una impressió oposada: ens fa sentir com a casa, en el nostre propi ambient, quan som a fora, a l’exterior, a l’estranger. Els seus poders d’assimilació i de contaminació són únics i constitueixen un repte perpetu a la manera d’actuar universal i a la crítica. Originàriament, pel Cànon s’entenia el recull de llibres de les nostres institucions docents, i malgrat la política recent del multiculturalisme, la pregunta vàlida sobre el cànon continua sent la mateixa: ¿què cal que llija l’individu que encara tinga ànsies de llegir, a aquestes alçades de la història? Els setanta anys bíblics ja no donen per poc més que per a llegir una selecció dels grans escriptors del que podríem anomenar la tradició occidental, sense parlar, és clar, de totes les tradicions mundials. Al lector, doncs, li cal escollir, perquè no hi ha literalment prou temps per a llegir-ho tot, per molt que no fem altra cosa que llegir. La gran frase de Mallarmé: «La carn està trista, ai las, i he llegit tots els llibres», s’ha convertit en una hipèrbole. Si posseïm el Cànon és perquè som mortals i també perquè estem força endarrerits. Només hi ha un temps determinat i aquest temps ha de tenir per força un final, mentre que hi ha més coses per a llegir que les que hi havia hagut mai fins ara. Des del Iahvista i Homer fins a arribar a Freud, Kafka i Beckett hi ha un llarg camí de gairebé tres mil·lennis. Com que aquesta travessia es fa tocant ports tan infinits com Dante, Chaucer, Montaigne, Shakespeare i Tolstoi, cadascun dels quals compensaria àmpliament tota una vida dedicada a rellegir-los, ens trobem davant del problema pragmàtic d’excloure alguna altra cosa cada vegada que llegim o rellegim extensament. Hi ha una prova molt antiga per a saber allò que és canònic i que encara continua sent summament vàlida: si no demana una nova lectura, l’obra no compleix els requisits. L’estudi de la literatura, es faça com es faça, no serveix per a salvar ningú, com tampoc no serveix per a millorar cap societat. Shakespeare no ens farà millors ni tampoc ens farà pitjors, però sí que és possible que ens ensenye què hem de fer per a aconseguir sentir-nos quan parlem amb nosaltres mateixos. Més tard, és possible que ens puga ensenyar què hem de fer per a acceptar el canvi, tant en nosaltres mateixos com en els altres, i tal vegada fins i tot ens ensenye com ho hem de fer per a acceptar el canvi definitiu. Homer William Shakespeare Sigmund Freud 16 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=