L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI ANTIC TESTAMENT I NOU TESTAMENT L’experiència religiosa jueva, la del poble d’Israel, i l’experiència religiosa cristiana, la del grup de seguidors de Jesús, són les que originen la divisió de la Bíblia en dos grans apartats: l’Antic Testament i el Nou Testament. Al mateix temps, cada una d’aquestes grans parts es presenta dividida en uns quants blocs i cada bloc agrupa un conjunt de llibres. La Bíblia jueva divideix l’Antic Testament en la Torà, els Profetes i els Escrits. La Bíblia cristiana ho fa en el Pentateuc, els Llibres històrics, els Profetes i els Llibres sapiencials. I, és clar, a diferència de la Bíblia jueva, inclou també el Nou Testament. L’Antic Testament s’obri amb la narració de la creació del món i de la formació de l’ésser humà, a manera de pròleg per a descriure l’origen, les vicissituds i el destí transcendental d’Israel. Juntament amb Grècia, Israel és l’únic poble de l’antiguitat que cultiva la història en el seu sentit propi, sense limitar-se a la simple enumeració de fets i de cronologies o al relat de faules cosmològiques i mitològiques. Els llibres històrics de l’Antic Testament narren els fets amb detall, dramatitzen amb un estil clar i directe els esdeveniments, els desenvolupen i cohesionen el relat del passat presentant com a protagonista el poble d’Israel. El que és essencial de la historiografia hebrea és el seu caràcter providencialista. Els escrits que formen el Nou Testament s’agrupen en tres sèries: cinc de narratius, vint-i-un en forma epistolar i un de profètic. Els llibres narratius són els quatre evangelis –Mateu, Marc, Lluc i Joan– i els Fets dels Apòstols. Els escrits en forma epistolar són les catorze epístoles atribuïdes per la tradició a l’apòstol Pau i les epístoles de Jaume. Finalment, la tercera sèrie és representada per una sola obra, el llibre profètic de l’Apocalipsi. L’Antic Testament va ser redactat en hebreu, tret d’una part reduïda redactada en arameu i alguns textos en grec. El Nou Testament va ser redactat en grec –només l’Evangeli de Mateu es va redactar en arameu i posteriorment es va traduir al grec. Hi ha dues traduccions que han estat fonamentals: la de l’Antic Testament al grec, anomenada Els Setanta, que es va iniciar a Alexandria sota el regnat de Ptolemeu Filadelf, i a partir del segle ii dC la traducció de la Bíblia al llatí. Aquesta traducció, que va fer sant Jeroni, va ser la que va adoptar l’Església i es coneix amb el nom de Vulgata, perquè es va considerar la traducció per excel·lència. Algunes de les versions de la Bíblia han tingut una gran importància en la construcció de les llengües nacionals europees, com la que va fer Luter, que va constituir la base a partir de la qual es va formar l’alemany literari. La producció literària de l’Antic Testament parteix d’unes cultures que la precedeixen en temps i en força creadora, concretament les cultures d’Egipte i de Mesopotàmia. L’arqueologia, la història i la filologia han il·luminat aquest ambient original. En parlar de l’ambient original de la literatura bíblica no es pot oblidar tampoc la influència del pensament hel·lènic en algunes obres anomenades sapiencials, com el llibre de la Saviesa. Llig aquest comentari sobre els Evangelis de l’escriptor Josep Piera. © Marc Chagall 15 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=