El romanticisme 6 LECTURES EMMA, JANE AUSTEN Emma Woodhouse, bonica, intel·ligent i rica, amb una llar confortable i un temperament alegre, semblava aplegar algunes de les millors benediccions de l’existència, i havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixaren o la irritaren. Era la més jove de les dues filles d’un pare extremament afectuós i indulgent, i, arran del matrimoni de la seua germana, havia estat la mestressa de la casa paterna des de molt aviat. Feia massa temps que la seua mare era morta perquè ella no tinguera res més que un record vague de les seues carícies, i la difunta havia estat suplantada per una institutriu, una dona excel·lent, l’afecte de la qual havia estat poc inferior al d’una mare. Setze anys havia viscut amb la família Woodhouse la senyoreta Taylor, menys com a institutriu que com a amiga, i s’estimava molt totes dues filles, però sobretot Emma. Entre elles hi havia la intimitat de dues germanes. Fins i tot abans que la senyoreta Taylor deixara de tenir el títol nominal d’institutriu, la suavitat del seu caràcter amb prou feines li havia permés imposar cap restricció; i ara que l’ombra de l’autoritat feia molt de temps que s’havia esvaït, l’una i l’altra havien viscut juntes com dues amigues molt unides, i Emma fent exactament el que li plaïa: tenia en gran consideració el judici de la senyoreta Taylor, però es guiava principalment pel seu. Els veritables mals de la situació de l’Emma eren el fet de poder fer un poc massa el que volia i la predisposició a pensar una mica massa bé de si mateixa: aquests eren els inconvenients que posaven en perill els seus múltiples gaudis. Però l’amenaça passava tan desapercebuda, aleshores, que ella no els considerava de cap manera una cosa digna de lamentar. Va arribar la tristesa –una tristesa lleu–, però no va prendre en absolut la forma d’un sentiment desagradable: la senyoreta Taylor es va casar. Fou la pèrdua de la senyoreta Taylor el que li causà el primer dolor. El dia del casament d’aquesta estimada amiga va ser el primer que Emma va seure i es va deixar endur per pensaments lúgubres de certa durada. Acabades les noces, quan els convidats van haver marxat, ella i el seu pare es van quedar sopant sols, sense l’expectativa d’una tercera persona que els animara la llarga vesprada. El seu pare, com era habitual, es va preparar per dormir una mica després de l’àpat, i ella ja no va haver de fer res més que seure i considerar el que havia perdut. L’esdeveniment prometia a la seua amiga felicitat en tots els àmbits. El senyor Weston era un home de caràcter irreprotxable, fortuna còmoda, edat apropiada i maneres agradables. A Emma li produïa una certa satisfacció pensar amb quina amistat tan generosa i sacrificada havia desitjat i promogut sempre aquella unió; però, així i tot, era una cosa dolorosa. L’absència de la senyoreta Taylor es fa164 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=