El romanticisme 6 CONTEXT LITERARI Cims Borrascosos (1847), l’única novel·la d’Emily Brontë (1818-1848), explora els límits de la passió humana i presenta les emocions en un estat de gran puresa i concentració. És una obra plena de misteri i d’elements sobrenaturals, amb influències de la novel·la gòtica. La narració està explicada per diversos personatges, el més important dels quals és Nelly Dean, la serventa de la finca Cims Borrascosos, que amb el seu sentit comú fa de contrapunt a les emocions desfermades dels protagonistes. La primera novel·la de Charlotte Brontë, El professor, no va trobar editor i es va publicar pòstumament. Per contra, Jane Eyre (1847) va aconseguir una gran anomenada. Aquesta, juntament amb Shirley (1849) i Villette (1853), va obrir pas a la novel·la feminista anglesa. Jane Eyre explica la història d’una jove que ha de lluitar per sobreviure i la seua posterior realització sense l’ajuda dels diners, la família o el privilegi de classe. L’escriptor G. K. Chesterton va assenyalar que Charlotte Brontë va ser la primera a alliberar la seua heroïna «no només de l’or i els diamants artificials de la riquesa i de la moda, sinó també de l’or i els diamants naturals de la bellesa física i de la gràcia». El personatge de Jane Eyre no té cap qualitat extraordinària més enllà d’una tossuderia implacable que és a l’arrel d’un caràcter femení més o menys universal. 6 EL CONTE El xix és el gran segle del conte. La seua consolidació com a gènere literari durant aquest segle està lligada a la difusió de la premsa periòdica. En créixer el nombre de diaris i augmentar el seu tiratge, aquest mitjà es va convertir en un canal ràpid i de gran audiència tant per al conte com per a la novel·la, que era publicada en forma de fulletó. El conte oferia l’avantatge de ser una peça curta, que es podia publicar i llegir d’una vegada. Per a l’escriptor, el fet de publicar periòdicament li permetia fer-se un públic i professionalitzar-se. A més, si tenia èxit, quan havia reunit una sèrie de relats breus li era més fàcil publicar-los en forma de llibre. Aquesta extensa producció de contes es va traduir en una gran diversitat de formes i de temes. A Alemanya, on va tindre un conreu extraordinari, els romàntics van connectar directament aquest gènere amb el del conte tradicional. El seu interés pel folklore es va manifestar en la recol·lecció de cançons i de rondalles, i prompte, autors com E. T. A. Hoffmann (1776-1822) i Johann Ludwig Tieck (1773-1853), entre altres, van escriure relats que prenien com a punt de partida el model que oferien els vells contes, amb la mateixa confusió de fantasia i de realitat, però amb un estil, sobretot en el cas de Tieck, més irònic. El tractament romàntic del conte tradicional va consistir a mitigar-ne un poc la fantasia, sovint per mitjà de la ironia, així com la convencionalitat de l’estructura narrativa i dels personatges. Aquest primer tractament romàntic del gènere va ser continuat i modificat per autors nord-americans, sobretot per Edgar Allan Poe (1809-1849). Els relats de Poe parteixen de temes típicament romàntics, molt lligats a la novel·la gòtica, i se centren sovint en el món dels somnis i de les al·lucinacions que hi ha en la base de molts dels vells contes. La novetat que va introduir Poe va ser desplaçar el focus des de la narració d’una seqüència de fets cap a la reacció d’un personatge davant d’aquests esdeveniments. En Poe no hi ha un argument «exterior», objectiu, sinó els sentiments i impulsos d’un jo obsedit i desequilibrat. El punt de vista narratiu dels seus relats sol centrar-se en la consciència i en les actituds psicològiques d’un sol personatge, normalment un personatge aïllat que experimenta uns conflictes existencials bàsics. E. T. A. Hoffmann. Johann Ludwig Tieck. Edgar Allan Poe. Podeu llegir un relat de Poe en aquest enllaç. 161 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=