L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI LA BÍBLIA: UNA BIBLIOTECA MOLT DIVERSA La Bíblia és un recull de diverses obres. D’ací li ve el nom. Bíblia, que en grec vol dir ‘llibres’, és la manera més encertada de designar aquests escrits, ja que més que d’un llibre es tracta en realitat d’una col·lecció de llibres, d’una petita biblioteca. Des d’un punt de vista literari, aquests llibres es poden classificar en històrics (com el Gènesi o els dos llibres de Samuel), poètics (com els Salms i el Càntic dels Càntics), profètics (com el d’Isaïes o Jeremies) i sapiencials (com el Llibre de Job o l’Eclesiastés). En els relats bíblics, com la història de David i Betsabé, l’acció predomina sobre la descripció. Pràcticament no hi ha descripcions de les característiques físiques o psicològiques dels personatges. De tots els ingredients que poden entrar en la composició d’un relat, els autors bíblics trien, per tant, únicament aquells que es refereixen a l’acció: discussions, decisions i actes. Entre aquests diferents elements, n’hi ha un que ocupa un lloc particular: el diàleg. Forma l’esquelet de molts relats i conté la major part dels elements decisius. Els sentiments dels personatges són suggerits, sense ser mai objecte d’una veritable descripció. Els fets dels personatges són els que permeten endevinar-ne els sentiments o el caràcter. En la Bíblia, les històries es presenten moltes vegades amb la forma d’una repetició, generalment en tres o quatre etapes on les variants poden ser significatives. Entre els llibres sapiencials destaquen el Llibre de Job i l’Eclesiastés. El primer és un debat entorn del problema de la retribució del just, que posa en crisi la saviesa tradicional segons la qual la bona conducta sempre comporta benestar i prosperitat. L’Eclesiastés és també crític amb la saviesa oficial. Planteja cruament el problema del sentit global de la vida humana. Confronta el material heretat amb l’experiència pròpia i aliena, que li ha ensenyat el desengany, l’escepticisme i el realisme resignat. Però no en fa una tragèdia, sinó que aconsella viure les possibilitats limitades de l’existència tal com ens arriba i renunciar als grans sistemes teològics que intenten explicar-ho tot. «El món no va ser tan digne com el dia en què el Càntic dels Càntics va ser lliurat a Israel». Aquesta frase, atribuïda al rabí Aqibà, de la primeria del segle ii dC, resumeix la fascinació que ha produït de sempre aquesta obra mestra de la literatura eròtica, que s’ha transmés inclosa en el cànon bíblic al costat d’altres llibres poètics com els Salms. Déu no hi és ni intervé per a res en el Càntic dels Càntics, però des de molt aviat aquest llibre va ser llegit en clau al·legòrica. Els amants van deixar de ser una xica i un xic joves i van esdevindre una imatge de la relació entre Déu i el poble d’Israel. © Marc Chagall 14 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=