El romanticisme 6 CONTEXT LITERARI William Blake. Lord Byron. John Keats. 4 LA POESIA El poeta, gravador i pintor William Blake (1757-1827) representa l’arribada a la lírica anglesa dels nous temps. Molts dels seus llibres poètics exposen visions profètiques i religioses, que ataquen el racionalisme i el materialisme típics de la civilització industrial, als quals s’oposen les forces instintives de l’ésser humà, la passió i l’erotisme. L’obra lírica de Blake es concentra en dos llibres que es poden considerar paral·lels: les Cançons d’innocència i les Cançons d’experiència. En les Cançons d’innocència presenta una visió positiva de l’estat primitiu de l’home, innocent i feliç, i confiat en la naturalesa. En les Cançons d’experiència, per contra, expressa la corrupció imposada per la vida social i per l’explotació econòmica instaurades per la Revolució Industrial. De tota manera, encara que l’obra de William Blake incorpora molts elements romàntics, l’inici clar del romanticisme anglés ve marcat per la publicació en 1798 de les Balades líriques de William Wordsworth (1770-1850) i Samuel Coleridge (1772-1834), en què declaren explícitament la seua voluntat de trencar amb l’academicisme il·lustrat. La primera part d’aquest llibre, obra de Wordsworth, s’inspira en situacions de la vida quotidiana expressades amb un estil pròxim al llenguatge oral. Coleridge, en la segona part, transporta el lector a un món sobrenatural que, com en La cançó del vell mariner, reflecteix el desordre espiritual de l’ésser humà. Wordsworth busca la poesia en la vida quotidiana i defén que l’emoció s’ha de deixar reposar per a explicar-la de manera distanciada des de la tranquil·litat, amb un llenguatge que ha de defugir el retoricisme tradicional. Coleridge, en canvi, s’endinsa en una poesia més experimental basada en la imaginació, com a mitjà per a reelaborar la percepció de la realitat convertint-la en art. La seua respectiva contribució a la poesia ha estat definida pel crític Mario Praz amb aquestes paraules: «L’un ha descobert a diverses generacions l’encant secret de les coses més simples i humils de la Natura; l’altre ha revelat l’esplendor i el terror d’un món de misteri, invisible per a la majoria dels homes, però més real per als vidents que la realitat mateixa». Els anomenats poetes satànics, Lord Byron (1788-1824) i Percy B. Shelley (1792-1824), representen la més clara expressió del romanticisme. Personifiquen la rebel·lia absoluta contra tota norma social, moral o política, i fugen d’una Anglaterra que els oprimeix per intentar viure amb més llibertat. Byron va deixar Anglaterra el 1816 i ja no hi va tornar. El 1823 va partir d’Itàlia per a unir-se als nacionalistes grecs i va morir a Missolonghi l’abril de l’any següent. En el menyspreu amb què es va allunyar d’una societat que creia hipòcrita revela la típica inadaptació dels romàntics. La poesia de Byron destaca pel to narratiu i per la força de la vena satírica. John Keats (1795-1821) tanca l’evolució de la lírica romàntica anglesa. Al contrari que Byron i Shelley, que entenien la poesia com una projecció de la personalitat, Keats pensava que l’autor ha de desaparéixer del poema i que la poesia ha de comunicar sensacions, no les passions o idees de l’autor. Considerava el poeta un ésser camaleònic sense identitat pròpia. Tota la seua obra està amarada d’un to dolorós i tràgic que evoca constantment la presència de la mort. En la seua poesia hi ha la recerca constant d’un coneixement que té com a objectiu la bellesa, entesa com a veritat. 157 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=