El romanticisme 6 CONTEXT LITERARI Saturn devorant un fill, una de las «Pintures Negres» de Goya, realitzada durant el Trienni Liberal (1820-1823), i que, sota una capa mitològica, al·ludeix a la famosa frase de Vergniaud poc abans de ser guillotinat: «La Revolució devora els seus propis fills». El somni d’Ossian, per Ingres, 1813. Així, es va descobrir que l’edat mitjana no havia estat en realitat una època salvatge i inculta, sinó que havia produït una civilització, un art, una filosofia i una poesia rics i admirables; i com que el romanticisme tendia a preferir les èpoques antigues, en què els sentiments i les passions conservaven encara la seua força espontània i original, per sobre de les èpoques més avançades, en què les regles estètiques i les convencions es contraposaven a la natura, va sorgir un culte als orígens, a les èpoques joves i primitives o que s’havien mantingut com a tals. Les epopeies i la poesia lírica de l’edat mitjana i del Renaixement, oblidades i menyspreades des de feia molt de temps, van esdevindre objecte d’un gran entusiasme i d’una activitat filològica notable. Es pensava que en les èpoques primitives de la civilització el geni poètic era més espontani i vigorós, que la imaginació creadora havia produït obres més grans i més pures, l’autor de les quals no era aquest individu o aquest altre, sinó el «geni del poble», considerat la font de tota poesia veritable. Si cada poble i cada època poden produir les seues formes d’art i de vida, perfecta cada una en ella mateixa, desenvolupant-se segons unes lleis i un geni propis, la història esdevé una evolució de formes humanes extremadament rica, i es pot creure fàcilment que hi ha una realització successiva de les idees d’un geni universal o de Déu. Aquesta concepció profunda i dinàmica ofereix una comprensió del desenvolupament històric ben diferent de la concepció del progrés continu i rectilini del xviii, en què semblava que cada nova etapa de la civilització superava l’anterior i li llevava, en teoria, tot valor particular. El romanticisme redescobreix, en cada país, el seu passat nacional. El descobriment de la personalitat històrica de cada poble i l’estudi del seu passat van afavorir que diverses literatures, com la danesa, la sueca, l’hongaresa, la polonesa, la txeca o l’occitana, considerades menors o perifèriques, foren reconegudes en pla d’igualtat amb la resta de literatures europees. El mateix va ocórrer a l’àrea lingüística catalana, on el moviment de la Renaixença va impulsar la restauració de l’ús culte del català, després de tres segles de feble activitat literària, i una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma, que s’identifica amb l’idioma. També es consolida la literatura russa, a partir de l’obra de Puixkin, i la nord-americana, que afirma la seua autonomia respecte a la cultura anglesa. Entre el classicisme i el romanticisme, el trencament essencial es basa menys en la forma i el fons dels models que en la idea mateixa de model i en el fet de la imitació. El classicisme afirma una noció positiva de la bellesa i, al mateix temps, que la creació artística passa per la imitació i la cultura. Els romàntics consideren, en canvi, que la poesia i el geni són les expressions espontànies de la naturalesa. Com que no hi ha cap model decisiu, com que hi ha obres mestres contradictòries i no una veritat revelada, l’única regla de l’escriptor és ell mateix. A les lleis de la bellesa i als models, els succeeix el dogma de la sinceritat i de l’originalitat. Per primera vegada, escriure és alliberar-se del que ja s’ha escrit. El romanticisme és l’expressió literària d’un home que, de sobte, se sent lliure i impulsat a actuar en un món que destrueix les autoritats tradicionals i empeny cada u a actuar en lloc d’aquelles. La confessió subjectiva és la característica més visible de la literatura romàntica. Aquesta confessió crea el lirisme, domina el relat, les memòries... El romanticisme ha estat acusat de ser exagerat, teatral i infidel a la realitat, però es presenta també com l’expressió més simple de l’experiència més directa. El fet de la subjectivitat defineix el romanticisme, més que el contingut d’aquesta subjectivitat. Trobareu una síntesi del romanticisme en aquest enllaç. 156 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=