El romanticisme 6 CONTEXT LITERARI 3 CARACTERÍSTIQUES DEL ROMANTICISME El romanticisme és inicialment una revolta contra el gust clàssic francés a Europa, que es va produir sobretot a Alemanya, on va obtindre un gran ressò i va originar el moviment que va generar tota la literatura de l’època de Goethe. Aquest moviment estava dirigit contra el racionalisme de la literatura francesa, la qual semblava als joves alemanys artificiosa, limitada, falsa i distanciada de la naturalesa i del poble. Consideraven que oprimia el geni amb les regles i amb la noblesa petrificada i àrida del llenguatge. Adoraven, en canvi, la poesia popular i el teatre de Shakespeare, escrivien tragèdies que no tenien en compte la unitat de temps i de lloc, i hi feien servir una llengua vigorosament popular, sense evitar expressions vulgars. Descobrien l’antiguitat a la seua manera, sobretot l’art i la poesia grecs, i, entusiastes com eren, no hi trobaven regles ni convencions, sinó una naturalesa forta, espontània i jove. Redescobrien també l’edat mitjana, menyspreada com a bàrbara per l’estètica del classicisme francés. Aquest moviment, anomenat en la seua fase inicial Sturm und Drang, es va desenvolupar a Alemanya a principis del 1770 i la seua influència es va estendre a poc a poc per Europa. Va penetrar també a França a través de les obres de Madame de Staël, i va triomfar en l’art dels romàntics reunits entorn de Victor Hugo cap al 1830. Un altre aspecte particular del romanticisme és la relació del poeta amb la vida. El poeta romàntic és un estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, i estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen desesperació. Es tracta d’un estat d’ànim fortament encoratjat per l’exemple de Rousseau. La pèrdua de confiança en el poder de la raó lligada a l’afebliment de les creences religioses va engendrar una mena de malestar moral, que van cultivar amb delectació els éssers inclinats a abandonar-se als vertígens de la sensibilitat, de la imaginació i de les passions. El jo esdevé objecte de culte per als romàntics, que professen generalment un gran menyspreu pels qui ells anomenen burgesos o filisteus. El sentiment de la natura, basat en una comunió entre l’home i el paisatge, és una de les principals característiques de la literatura romàntica. Els grans romàntics anglesos vivien immersos en la idea –neoplatònica– que la realitat d’aquest món no es redueix a les aparences, sinó que hi ha un més enllà del qual sentim la nostàlgia i que l’art ens pot revelar. Eren impulsats per un desig de copsar la realitat última, que constitueix alhora l’essència i el sentit ocult del món. El romanticisme va crear també una nova concepció de la història. La revolta contra el classicisme francés va acabar de desfer la seua concepció estètica i va produir un descobriment de la màxima importància: que la bellesa i la perfecció artístiques no s’havien aconseguit una única vegada en l’antiguitat grecollatina, sinó que cada civilització, cada època i cada poble posseïa una individualitat i una forma d’expressió pròpies, capaces de produir obres d’una bellesa suprema en el seu gènere, i que, per tant, les obres de les diferents èpoques i civilitzacions s’havien de considerar a partir d’una comprensió íntima de les dades històriques i de la individualitat de cada una, i no segons uns principis absoluts que els eren estranys. Jean-Jacques Rousseau. 155 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=