El romanticisme 6 CONTEXT LITERARI 1 DEFINICIÓ I APARICIÓ DEL ROMANTICISME El terme romanticisme fa referència a un moviment artístic que va aparéixer a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle xviii i es va estendre per Europa durant els primers decennis del xix. Aquest moviment, que va originar una renovació profunda en la literatura, i també en qualsevol altra manifestació artística, expressava l’acceleració i el canvi històrics, ja que del 1789 al 1850, dins d’un clima de revoltes i de transformacions històriques sense precedents, Europa passa de l’autoritat religiosa i política a la reivindicació i a l’exercici de la llibertat; del dogma de la sobirania, al mite de la nació, i d’una jerarquia social tancada, a una jerarquia oberta. Encara que la revolució romàntica va tindre una intensitat més o menys marcada en les diverses literatures europees, hi ha uns elements temàtics que es retroben en tots els escriptors d’aquest moviment: l’interés per l’edat mitjana, el refús de la imitació servil dels autors grecs i llatins de l’antiguitat, el rebuig de la compartimentació dels gèneres, la primacia de la imaginació i de la sensibilitat sobre la raó, la set d’exotisme i de color local, el culte de la melancolia, l’amor per la natura, la recerca de la transcendència, l’aspiració a la llibertat en totes les seues formes, i l’exaltació i l’exploració del jo. 2 IL·LUSTRACIÓ I ROMANTICISME El segle xviii va pensar l’home modern, però va utilitzar les formes clàssiques. El romanticisme, en canvi, representa l’aparició d’una forma literària acordada a una imatge de l’home que el segle xviii havia concebut sense haver-la expressada estèticament. No obstant això, no es pot considerar el romanticisme com una reacció contra el segle xviii. És cert que el culte al passat del romanticisme s’oposa al modernisme del segle precedent, de la mateixa manera que el regionalisme literari s’oposa a l’universalisme filosòfic i les ressonàncies religioses a l’ateisme. Però, a causa dels seus aspectes racionalistes, el segle xviii determina el romanticisme ensenyant-li la llibertat d’esperit enfront de les regles i dels models, la curiositat pel temps i per l’espai, i l’afirmació de l’individu. D’altra banda, el segle xviii combinava ja el culte a la sensibilitat de la natura amb la crítica racionalista. En tot cas, tant si el xviii es defineix per la crítica racionalista o pel culte a la sensibilitat, durant aquest segle es produeix l’esfondrament de la noció clàssica de l’home. El classicisme sap què és l’home i què és la literatura. Per al classicisme hi ha una essència humana que condemna al no-res el que no és essencial (el somni, la fantasia, la individualitat). I l’art expressa aquesta essència segons unes formes que garanteixen una definició immutable i universal de la bellesa. Per contra, la crítica racionalista ho posa tot en qüestió, dubta de les definicions basades en la revelació divina. La mateixa raó apareix com un poder d’enquesta i d’interrogació, i no de definició dogmàtica; el coneixement s’afirma cada vegada més com a experiència; posa l’accent sobre allò accidental, particular o excepcional; s’enfronta a la relativitat i a l’evolució, i la història ensenya que tot canvia. Ja no se sap què és l’home: l’home és la totalitat de tot el que és i tot el que s’esdevé. Cada cosa pot ser significativa: cada cosa pot semblar bella. D’aleshores ençà, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. I com que, al mateix temps, el prestigi de la religió s’afebleix i l’autoritat política és contestada, la literatura podrà basar-se sobre territoris que ja no són prohibits per una norma infrangible. Johann Wolfgang Goethe. La llibertat guiant el poble, d’Eugène Delacroix (1830). 154 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=