5 El segle xviii LECTURES TOM JONES, HENRY FIELDING Breu descripció de l’hisendat Allworthy i relació més completa de la seua germana, miss Bridget Allworthy En aquella part de la divisió occidental d’aquest regne, coneguda pel nom de Somersetshire, fa poc vivia (i potser encara hi viu) un cavaller que es deia Allworthy, i que podria ben bé ser anomenat el favorit tant de la Natura com de la Fortuna, ja que totes dues semblaven competir per veure quina el podia exalçar i enriquir més. En aquesta disputa alguns podrien creure que la Natura sortia victoriosa, per tal com li atorgà molts dons, mentre la Fortuna només tenia poder per a un sol do; però, en concedir-lo, fou tan abundosa, que altres poden pensar que aquesta simple mercé era més que equivalent a tots els diversos favors de què gaudia gràcies a la Natura. D’aquesta havia rebut un aspecte agradable, una constitució sana, un enteniment sòlid i un cor benèvol; l’altra li havia assignat per herència un dels patrimonis més importants del país. Aquest senyor s’havia casat en la seua joventut amb una dona molt bella i virtuosa, de qui havia estat molt profundament enamorat: d’ella havia tingut tres fills, tots els quals moriren en plena infància. Tingué igualment la desgràcia d’enterrar la seua estimada esposa uns cinc anys abans del temps en què se situa aquesta història. La pèrdua, greu com era, la sofrí com un home de mesura i enteresa, encara que s’ha de confessar que sovint parlava d’una manera una mica estranya d’aquest tema; perquè de vegades deia que encara es considerava casat i que la seua esposa només li havia passat davant una mica abans, en un viatge en què, sense cap mena de dubte, ell la seguiria més tard o d’hora; i que no tenia ni el més petit dubte que la tornaria a trobar en un lloc on no se separarien mai més. Manifestacions per les quals el seu seny era posat en tela de judici per alguns dels veïns, la seua religiositat per uns altres, i la seua sinceritat pels de més enllà. Ara vivia, la major part del temps, retirat al camp amb una germana seua per la qual sentia una molt tendra afecció. Aquesta dama ja havia passat la ratlla dels trenta, una edat en què, en opinió dels maliciosos, el títol de fadrina vella pot ser admés sense impropietat. Era d’aquella mena de dones que alabeu més per les bones qualitats que per la bellesa, i de qui les del seu sexe diuen que «és molt bona dona, una d’aquelles dones que us agradaria de conéixer, sí senyora». De fet, estava tan lluny de queixar-se per manca de bellesa, que ella mai no feia esment d’aquesta perfecció (si se’n pot dir així) sense menyspreu, i molt sovint donava gràcies a Déu de no ser tan bonica com Miss Tal i Tal, a qui potser la bellesa havia fet caure en errors que d’altra manera hauria evitat. Miss Bridget Allworthy (que aquest era el nom de la dama) molt encertadament concebia els encants personals d’una dona com no res més que paranys per a ella i per als altres, i així i tot era tan discreta en el seu procedir, que la seua previsió sempre estava vigilant, com si haguera d’evitar tots els paranys posats mai contra la totalitat del seu sexe. Henry Fielding. Tom Jones Edicions 62. Trad. de Joaquim Mallafrè (adaptació) 146 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=