5 El segle xviii LECTURES VIATGES DE GULLIVER, JONATHAN SWIFT Gulliver a Lil·liput Capítol 5 Sentia que repetien la paraula burglum incessantment i, en això, alguns enviats de la cort de l’emperador, després d’obrirse pas entre la gentada, em van pregar que acudira immediatament a palau, on l’estança de Sa Majestat Imperial estava en flames per la falta d’atenció d’una dama d’honor que s’havia adormit mentre llegia una novel·la. Em vaig alçar en un instant i, després d’haver ordenat que em deixaren via lliure, i com que també feia una nit amb lluna, m’ho vaig apanyar per arribar al palau sense aixafar ningú de la població. Em vaig trobar que ja havien posat escales de mà a les parets de l’estança i que estaven ben proveïts de poals, però l’aigua estava a certa distància. Els poals tenien aproximadament la grandària d’un didalot i aquella pobra gent me’n donava tan de pressa com podia, però les flames eren tan violentes que les poalades a penes aprofitaven per a res. Jo podria haver sufocat el foc fàcilment amb la meua jaqueta, però per desgràcia me l’havia deixada a casa amb les presses i me n’havia anat només amb el justacòs de pell. El cas semblava desesperat i deplorable del tot, i aquest magnífic palau hauria sigut infal·liblement destruït completament si, amb una lucidesa inusual, no se m’haguera acudit de sobte un mitjà. La vespra havia begut en abundància un vi molt deliciós anomenat glimigrim (els blefuscudians l’anomenen flunec, però el nostre es considera de millor qualitat), que és molt diürètic. Per la més afortunada casualitat del món, no me n’havia alleujat ni mica. La calor que havia agafat per acostar-me molt a prop de les flames i pel treball d’apagar-les va fer que el vi començara a fer el seu efecte i es convertira en orina; la vaig buidar amb tal quantitat i la vaig aplicar tan bé als llocs adients, que en tres minuts el foc estava completament extingit, i la resta d’aquell noble bloc, que havia costat tants anys d’erigir, preservada de la destrucció. Aleshores ja era de dia i vaig tornar a casa sense esperar congratular-me amb l’emperador perquè, encara que li havia fet un servei transcendental, tanmateix no sabia com reaccionaria Sa Majestat davant la manera com li l’havia prestat, perquè, segons les lleis fonamentals del reialme, es castiga amb la pena capital tothom que orine dins dels límits del palau, qualsevol que siga la seua categoria social. Però em va consolar una mica un missatge de Sa Majestat que m’informava que donaria ordres al Tribunal Suprem de Justícia perquè m’atorgara el perdó formal, el qual, de totes maneres, no vaig poder obtenir. I em van assegurar, en privat, que l’emperadriu va agafar la major aprensió imaginable pel que havia fet, es va traslladar al costat més distant de la cort, va determinar fermament que no havien de reparar mai aquells edificis per al seu ús personal i no va poder abstenir-se de jurar venjar-se’n davant dels seus confidents més íntims. 139 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=