5 El segle xviii LECTURES TRACTAT SOBRE LA TOLERÀNCIA, VOLTAIRE VI. De si la intolerància és de dret natural i de dret humà El dret natural és aquell que la natura indica a tots els homes. Heu criat el vostre fill, us deu respecte com a pare, reconeixença com a benefactor. Teniu dret als productes de la terra que heu cultivat amb les mans. Heu fet i rebut una promesa, ha de ser mantinguda. El dret humà no pot ser fonamentat en cap cas sinó en aquest dret de natura; i el gran principi, el principi universal de l’un i l’altre, és, a tota la terra: «No faces allò que no voldries que et feren.» Així no es veu de quina manera, seguint aquest principi, un home podria dir a un altre: «Creu allò que jo crec, i que tu no pots creure, o moriràs.» Això és el que s’ha dit a Portugal, a Espanya, a Goa. En alguns altres països, actualment, s’acontenten a dir: «Creu, o t’abomine; creu, o et faré tot el mal que podré; monstre, no tens la meua religió, no tens doncs cap religió: cal que sigues odiat pels teus veïns, per la teua ciutat, per la teua província.» Si era de dret humà conduir-se d’aquesta manera, caldria doncs que el japonés detestara el xinés, que execraria el siamés; aquest perseguiria els gangàrides, que caurien damunt dels habitants de l’Indus: un mogol arrencaria el cor al primer malabar que trobaria; el malabar podria degollar el persa, que podria estossinar el turc; i tots plegats podrien llançar-se sobre els cristians, que durant tant de temps s’han devorat els uns als altres. El dret de la intolerància és doncs absurd i bàrbar: és el dret dels tigres, i és ben horrible, car els tigres no destrossen si no és per menjar, i nosaltres ens hem exterminat per paràgrafs. XI. Abús de la intolerància Però, i com! ¿Serà permés a cada ciutadà de no creure en altra cosa que en la seua raó, i de pensar allò que aquesta raó il·lustrada o equivocada li dictarà? Bé ho cal, mentre no trasbalse l’ordre: car creure o no creure no depén de l’home, però sí que depén d’ell el fet de respectar els costums de la seua pàtria; i si déieu que és un crim no creure en la religió dominant, acusaríeu doncs els primers cristians, els vostres pares, i justificaríeu aquells als quals acuseu d’haver-los lliurat als suplicis. Em responeu que la diferència és gran, que totes les religions són obra dels homes, i que l’Església catòlica, apostòlica i romana és l’única obra de Déu. Però, sincerament, perquè la nostra religió siga divina, ¿ha de regnar a través de l’odi, a través del furor, a través dels exilis, de la confiscació de béns, de les presons, les tortures, les morts, i amb accions de gràcies donades a Déu per aquestes morts? Com més divina és la religió cristiana, menys pertoca a l’home de dirigir-la; si Déu l’ha feta, Déu la sostindrà sense vosaltres. Sabeu que la intolerància no produeix altra cosa que hipòcrites i rebels: quina alternativa més funesta! En fi, ¿voldríeu sostenir amb botxins la religió d’un Déu que fou mort per botxins i que no predicà altra cosa que la dolçor i la paciència? 135 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=