5 El segle xviii LECTURES CARTES PERSES, MONTESQUIEU Rica a Usbek L’altre dia era en una casa on hi havia un grup de gent de tota mena: em vaig trobar que portaven la conversa dues dones velles que s’havien esforçat en va tot el matí per rejovenir-se. «S’ha de reconéixer –deia una d’elles– que els homes d’avui són ben diferents dels que nosaltres freqüentàvem en la nostra joventut: eren educats, elegants, complaents. Però ara, els trobe d’una rudesa insuportable.» «Tot ha canviat –va dir aleshores un home que semblava que patia de gota–. El temps no és com quaranta anys enrere: tothom tenia bona salut, ens movíem, estàvem contents, no volíem sinó riure i ballar. Avui dia, tothom està amb una tristesa insuportable.» Al cap d’un moment, la conversa va girar al voltant de la política. «Valga’m Déu! –va dir un vell senyor–, l’estat no és governat: trobeu-me actualment un ministre com monsieur Colbert. Jo el coneixia molt, aquest monsieur Colbert: era un dels meus amics; sempre feia que em pagaren les pensions abans que a qualsevol altre. Vaja si tenia un bon ordre en les finances! Tothom estava la mar de bé. Però avui estic arruïnat.» «Senyor –va dir en aquell moment un eclesiàstic–, esteu parlant de l’època més miraculosa del nostre invencible monarca. Hi ha alguna cosa més important que el que ell feia aleshores per destruir l’heretgia?» «I us sembla poca cosa l’abolició dels duels?» –va dir, tot content, un altre home que encara no havia parlat. «L’observació és intel·ligent –em va dir algú a l’orella–: aquest home està encantat de l’edicte, i el respecta tan bé que fa sis mesos va rebre cent bastonades per no violar-lo.» Em sembla, Usbek, que no jutgem mai les coses sinó per un retorn secret que fem cap a nosaltres mateixos. No m’estranya que els negres pinten el diable d’un blanc enlluernador i els seus déus, negres com carbó; que la Venus d’alguns pobles tinga unes mamelles que li pengen fins a les cuixes; i que, en definitiva, els idòlatres hagen representat els seus déus amb figura humana i els hagen transmés totes les seues inclinacions. S’ha dit amb molt d’encert que, si els triangles feren un déu, tindria tres costats. Usbek meu estimat, quan veig homes que s’arrosseguen damunt d’un àtom, és a dir, la Terra, que només és un punt de l’univers, i que es proposen directament com a models de la Providència, no sé conjuminar tanta exageració amb tanta petitesa. A París, el 14 de la lluna de Sàfar, de 1714 Usbek a Mirza Ja saps, Mirza, que alguns ministres de Chas-Soliman volien obligar els armenis de Pèrsia a abandonar el regne o a fer-se mahometans, creient que el nostre imperi sempre estaria contaminat mentre mantinguera en el seu si aquests infidels. S’hauria acabat la grandesa persa si en aquella ocasió hagueren escoltat els consells d’una devoció cega. La cosa va fallar no se sap com: ni els qui van fer la proposta ni els qui la van rebutjar en van patir les conseqüències; l’atzar va fer la funció de la raó i de la política i l’imperi es va salvar d’un perill més gran que el que s’hauria esdevingut perdent una batalla o deixant-se prendre dues ciutats. Desterrant els armenis haurien eliminat en un sol dia tots els negociants i gairebé tots els artesans del regne. Estic segur que el gran Cha-Abas s’hauria estimat més tallar-se els braços que firmar una ordre semblant, i que enviant els seus vassalls més enginyosos al Mogol i als altres reis de les Índies li hauria semblat que els donava la meitat dels seus estats. Les persecucions que els nostres mahometans més fanàtics han fet als parsis han forçat aquests a traslladar-se en massa cap a les Índies i han privat Pèrsia d’aquesta nació tan aplicada en el conreu dels camps i que era l’única que, amb el seu esforç, estava en condicions de véncer l’esterilitat de les nostres terres. 130 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=