L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI Ulisses i les sirenes (1891), John William Waterhouse. Don Quijote y Sancho Panza (1955), Pablo Picasso. també mons imaginaris sobre els quals es projecten problemes concrets o ideals, com les utopies. • La mateixa literatura o, més exactament, la relació entre els llibres i la vida, o entre la realitat i la representació literària. Hi ha una escena fonamental de l’Odissea, en què Ulisses es posa a plorar quan sent l’aede Demòdoc cantar la gesta del cavall de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció –Ulisses, don Quixot–, llegit pel lector, es converteix ell també en lector de si mateix i adquireix una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. • L’amor és una font inesgotable de temes i motius, des de l’amor entés com a atracció sexual més o menys explícita, marcat per la passió, fins a la idealització de l’amor de caràcter platònic. L’amor esdevé un món en què cristal·litzen els sentiments i els aspectes més diversos i contradictoris de l’experiència humana. • Les gestes guerreres són el tema fonamental de l’èpica. Reflecteix el procés pel qual una col·lectivitat es cohesiona en una unitat política o cultural, o en totes dues alhora, i pren consciència d’ella mateixa. Des del començament de l’edat moderna, les guerres i les revolucions han estat un dels temes principals de la creació i la reflexió literàries. • El crític George Steiner esmentava cinc grans conflictes o condicions que limiten la persona humana: el conflicte entre homes i dones (el sexe), entre joves i vells (l’edat), entre un individu i una societat (la comunitat), entre déus i humans (la transcendència o no del que existeix), i entre vius i morts (la línia que divideix la vida i la mort). Aquests motius temàtics apareixen en moltes de les obres principals de la literatura universal, com ara Antígona, de Sòfocles; Romeo i Julieta, de Shakespeare; la Divina Comèdia, de Dante, o Pares i fills, de Turguénev. • Sobretot des de la segona meitat del segle xx, la literatura ha tractat cada vegada més les desigualtats i les discriminacions a causa de la classe social, la raça, el sexe o l’orientació sexual, així com els processos de descolonització i les societats multiculturals que s’han format a partir de les migracions de grans grups de població d’origen ètnic i cultural molt diferent. Al costat d’aquests temes, d’una gran amplitud semàntica, hi ha els tòpics literaris, en què una frase breu, sovint en llatí, ha fixat en la tradició literària i retòrica uns continguts semàntics determinats. Entre els més coneguts es poden esmentar el carpe diem (viu el dia, aprofita el moment), el beatus ille (feliç aquell que viu en contacte amb la natura lluny de les preocupacions de la vida a la ciutat), l’aureas mediocritas (la mitjania daurada, elogi de la moderació i d’una vida sense excessos), l’ubi sunt (on són, què se n’ha fet, interrogació retòrica sobre persones i coses que ja no existeixen), el tempus fugit (el temps fuig o vola: tot és efímer, destinat a la destrucció), etc. Finalment, de la mateixa manera que els temes i els tòpics, alguns personatges de la literatura universal han adquirit un caràcter recurrent i arquetípic, com ara Ulisses, Faust, Don Juan... 11 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=