5 El segle xviii CONTEXT LITERARI DENIS DIDEROT Diderot (1713-1784) va ser novel·lista, filòsof, crític d’art i l’impulsor principal de l’Enciclopèdia, en què va escriure articles sobre tots els camps del saber, des d’Aristòtil fins a les flors artificials. Diderot va escriure molt, però la major part de la seua obra va restar inèdita en vida de l’autor. El fet d’estar al capdavant de l’Enciclopèdia el forçava a ser prudent. Vivia obligat a pactes constants, vigilat tant per la policia com pel partit devot. A més de l’home de l’Enciclopèdia, Diderot va ser també el primer filòsof de l’art de la modernitat. Els seus assajos sobre pintura van constituir una veritable revolució en la crítica de l’art. I el mateix es pot dir dels seus comentaris sobre la literatura de l’època. Entre les seues obres de caràcter més estrictament literari destaquen les novel·les La monja, Jacques el fatalista i El nebot de Rameau. En la primera Diderot critica el que considerava les aberracions de l’estat religiós, alhora que feia un cant resolut a la llibertat i a la vida. Jacques el fatalista mostra una clara influència del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, novel·la amb la qual comparteix nombrosos trets formals i narratius. El nebot de Rameau pren la forma d’un diàleg que mantenen un filòsof (jo) i un personatge sense escrúpols (ell), el nebot del cèlebre compositor Jean-Philippe Rameau. El filòsof, el jo del diàleg, és un home progressista, positiu i moral. Actua com a contradictor del nebot per permetre que aquest s’expresse fins a les últimes conseqüències. Ell, el nebot de Rameau, és un paràsit, un bufó, un impresentable. Per al filòsof no resulta fàcil traçar els límits del cinisme del seu antagonista. D’ací ve la fascinació que li provoca el personatge. Entre tots dos s’entaula una disputa sobre el sentit del món i de l’existència. Però, i si el nebot tinguera raó? I si els esforços morals no foren sinó pura vanitat? I si el món no tinguera sentit i la moral fora una sublimació dels nostres instints? En boca del nebot, Diderot expressa la primera manifestació de l’escepticisme i del relativisme moderns. L’autor va posar en pràctica en aquesta obra una tècnica que va utilitzar sovint: l’estudi de què és normal a través del que suposadament resulta anormal, per a interrogar-se sobre el paper de la norma mateixa. És una variació del procediment il·lustrat per excel·lència: la distorsió de les perspectives per a minar la seguretat dels costums i de les creences. JEAN-JACQUES ROUSSEAU Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) es va donar a conéixer com a escriptor el 1750 amb el Discurs sobre les ciències i les arts, en què refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la depuració dels costums, sinó que també els han corromput, tesi que va aprofundir en obres posteriors. La seua exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la raó moderna, anuncia la sensibilitat romàntica. En la novel·la sentimental Júlia o la Nova Eloïsa, basada en les seues experiències i desventures amoroses, Rousseau va presentar la força de la passió a partir de la relació entre una jove i el seu preceptor. La idealització de la vida al camp i la fi tràgica de la protagonista fan d’aquesta obra una de les primeres manifestacions del preromanticisme. Emili o De l’educació és una novel·la pedagògica en què va tractar les idees que més el preocupaven sobre educació, religió i moral. Denis Diderot. Jean-Jacques Rousseau. 126 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=