5 El segle xviii CONTEXT LITERARI 3 L’ASSAIG I EL CONTE FILOSÒFIC: PRINCIPALS AUTORS DE LA IL·LUSTRACIÓ MONTESQUIEU Montesquieu és el nom amb què és conegut Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu (1689-1755), filòsof i jurista, fill d’una família pertanyent a l’antiga noblesa. El 1728 va començar un llarg viatge a través d’Europa, que va aprofitar per a estudiar les institucions i la tradició política de cada país. D’aquest viatge va nàixer la seua obra L’esperit de les lleis, en què va plantejar l’estudi de la llibertat política, insistint en la necessitat d’un control i delimitació dels diversos poders operants en un estat per a garantir-los contra el poder mateix. A partir d’ací elaborà la doctrina d’independència i separació dels tres poders fonamentals de l’estat (el legislatiu, l’executiu i el judicial), doctrina que, amb diferents adaptacions, ha estat introduïda en la pràctica institucional de totes les nacions civilitzades. Des del punt de vista literari, el seu llibre més influent ha estat les Cartes perses, una novel·la epistolar que narra la visita de dos perses a França a través de les cartes en què comenten a uns compatriotes les seues experiències i impressions. És un llibre a mitjan camí entre l’assaig i la novel·la. Amb aquesta, comparteix la varietat dels personatges, la forma epistolar i una mínima intriga derivada de les notícies que arriben als perses del seu serrall i de les ordres i contraordres que ells emeten des de la distància. Montesquieu va aprofitar la perspectiva ingènua d’uns forasters per a qüestionar un gran nombre d’aspectes culturals, morals, religiosos i polítics, crítica de la qual no se salven ni la figura del papa ni la del rei de França. Es tracta d’un procediment molt utilitzat pels escriptors de la Il·lustració. Els títols d’algunes de les narracions de Voltaire, com Càndid i L’Ingenu, apunten directament a aquesta tècnica, que té com a objectiu desemmascarar la pretesa naturalitat o inevitabilitat de la realitat social a partir de la visió que en dona un personatge ingenu o estranger, que no entén res o que ho descriu tot com si fora la primera vegada que ho veu. VOLTAIRE Voltaire és el pseudònim de François Marie Arouet (1694-1778). Ben aviat, es va donar a conéixer pels seus escrits satírics i pels seus enfrontaments amb diversos personatges importants de l’època. Per això va ser empresonat a la Bastilla més d’una vegada o es va haver d’exiliar fora de les fronteres franceses. Les obres de Voltaire comprenen quasi tots els gèneres: tragèdia clàssica, poesia, assaig de costums o tractats històrics, i «contes filosòfics», com Càndid i L’Ingenu. Entre aquesta vasta producció, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals i són, potser, els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. Voltaire hi va trobar la forma més còmoda, més flexible, per a donar via lliure a aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al·lusions més intencionades, a aquell gust per la llibertat i pel joc mental. Pel que fa al seu estil, és molt àgil i transparent. Jorge Luis Borges deia que Voltaire ha escrit la millor prosa del món. El pensament de Voltaire és fonamental per a entendre la Il·lustració. Voltaire va combatre sempre la metafísica i la superstició, rebutjava els dogmes i els ritus de les diferents religions i creia que era la raó i no la revelació la que garantia l’existència de Déu. Va defendre sempre la tolerància i les llibertats polítiques i individuals del ciutadà. Escrit l’any 1759, Càndid és una ridiculització dels filòsofs optimistes deixebles de Leibnitz i Wolf, que havien proclamat la teoria que vivim en el millor dels mons possibles. Voltaire, en canvi, pensava que al món hi ha molts mals, i que n’hi ha més que de béns. En Càndid presenta, a una velocitat vertiginosa, una sèrie de fets que són una resposta a les especulacions i les elucubracions sobre l’origen i el significat del mal. A cada capítol descobrim una nova forma de maldat: naufragis, terratrémols, la violència dels homes (guerres, fanatisme, esclavatge, etc.). Al final del llibre, Voltaire resumeix en una frase ambigua, que ha esdevingut tòpica, el que seria l’actitud moral a adoptar davant d’aquest panorama: «hem de cultivar el nostre hort». Es pot entendre com una invitació, plena de desengany, a retirar-se a la vida privada. O com la convicció que, si ens preocupem del que ens envolta més íntimament, com a mínim podrem fer que la nostra vida siga millor. En L’Ingenu va examinar críticament la societat francesa, des del punt de vista d’un «salvatge» acabat d’arribar-hi, que tots anomenen Ingenu perquè, com diu ell mateix, «jo sempre dic senzillament allò que pense». Montesquieu. Voltaire, obra de l’escultor Jean-Antoine Houdon. 125 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=