Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 4 UNA MIRADA ACTUAL Shakespeare Quina és l’excel·lència singular de Shakespeare, la diferència, tant pel que fa a la classe com a la intensitat, que el separa de tots els altres escriptors? El domini de la llengua de Shakespeare, encara que siga aclaparador, no és únic i es pot arribar a imitar. La poesia escrita en anglés esdevé shakespeariana prou sovint per a certificar el poder contaminador de la seua gran retòrica. La magnificència exclusiva de Shakespeare consisteix en el poder de representació del caràcter i la personalitat humanes i de la mutabilitat de tots dos. A la representació shakespeariana del personatge sembla que l’envolte una mena de riquesa sobrenatural perquè cap altre escriptor, ni d’abans ni de després, aconsegueix proporcionar-nos una il·lusió més forta que cada personatge parla amb una veu diferent de la dels altres. Johnson, en adonar-se d’aquest tret, el va atribuir a la descripció tan acurada que Shakespeare feia de la naturalesa general, però és possible que Shakespeare es veiera incitat a posar en dubte la realitat d’aquesta naturalesa. La seua extraordinària habilitat per a presentar veus semblantment reals d’éssers imaginaris i que foren coherents i diferents alhora procedeix en part del sentit de la realitat més abundant que mai ha envaït la literatura. Quan fem un intent d’aïllar la consciència de la realitat de Shakespeare és més que probable que aquesta ens acabe desconcertant. Quan alceu el cap de La Divina Comèdia, la raresa del poema us sorprén, però el drama shakespearià ens sembla a l’instant completament conegut i tanmateix massa ric per absorbir-lo tot d’una manera immediata. Dante interpreta els seus personatges per a nosaltres; si som incapaços d’acceptar els seus judicis, el poema ens abandona. Shakespeare obri els seus personatges de tal manera, a fi d’augmentar les perspectives, que es converteixen en instruments analítics per jutjar-nos. Per a molts lectors els límits de l’art humà s’arriben a tocar a El rei Lear, el qual, juntament amb Hamlet, fa tot l’efecte de ser el cim del cànon shakespearià. La meua preferència personal és per Macbeth, ja que mai no aconseguisc recuperar-me de la sorpresa que em proporciona l’economia implacable de l’obra, la manera que té de crear totes les oracions: cada frase hi compta. Tot i això, Macbeth només té un sol personatge grandiós, i fins i tot Hamlet està tan dominat pel seu heroi que totes les figures secundàries queden enlluernades (com nosaltres) per la seua brillantor transcendent. El poder d’individualització de Shakespeare és molt més fort a El rei Lear i, de manera prou estranya, a Mesura per mesura, dues peces teatrals en què no hi ha personatges secundaris. Amb Lear som al centre dels centres de l’excel·lència canònica, com també hi som en alguns cants concrets de l’Inferno o del Purgatorio, o en alguna narració de Tolstoi com Khadzi-Murat. És en aquestes obres que les flames de la invenció cremen tot el context i ens concedeixen la possibilitat d’assaborir el que podríem anomenar el valor estètic original, un valor estètic que no es veu afectat ni per la història ni per la ideologia, i que és a l’abast de qualsevol que puga rebre l’educació necessària per llegir-lo i contemplar-lo. Harold Bloom. El cànon occidental. Columna Activitats de comprensió 1. Quina és per a Harold Bloom la millor qualitat de l’obra de Shakespeare? 2. Enumera les obres de Shakespeare que esmenta en aquest text. 3. Per què Macbeth és per a ell la millor obra de Shakespeare? 4. Quina diferència detecta en el tractament dels personatges que duen a terme Dante i Shakespeare? Activitats de comentari i de contextualització 5. Cerca informació i resumeix l’argument de les obres de Shakespeare esmentades per Bloom en aquest text. 6. Has vist representada alguna obra de Shakespeare? Conta i comenta la teua experiència. 7. Compara Shakespeare i Molière a partir dels textos d’aquests autors que es reprodueixen en la unitat. Quin t’agrada més? Justifica la resposta. 120 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=