Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 4 LECTURES EL MISANTROP, MOLIÈRE Acte I, Escena I (Filinte, Alcestes.) Filinte. Però, què tens? Què et passa? Alcestes. Si et plau, em vols deixar? Filinte. Dis-me quina mania ara et pot agafar... Alcestes. T’he dit que em deixes, vols?, i ves, corre a amagar-te. Filinte. Però escolta la gent, almenys, sense enfadar-te. Alcestes. Mira, vull enfadar-me, i no vull escoltar. Filinte. Aquests canvis d’humor, no me’ls puc explicar, i tot i ser amic teu, en fi, a primera vista... Alcestes. Tu, amic meu? T’ho prego, esborra’m de la llista. Fins a avui, com a tal jo t’he considerat, però ara que he vist el que en tu s’ha mostrat, et declaro clar i net que ja no em fas el pes: dins els cors corromputs, no se m’hi ha perdut res. Filinte. Així doncs, soc culpable, Alcestes, pel que has dit? Alcestes. Hauries de sentir-te molt més que avergonyit; una acció semblant no es sabria excusar, i a tot home d’honor, l’ha d’escandalitzar. Et veig aclaparar un home amb mil fineses, i demostrar envers ell les màximes tendreses; amb afalacs, ofertes, lloances, juraments, amaneixes l’excés dels teus vans compliments; després, però, et demano qui és tal personatge, i a penes si pots dir-me’n el nom, i el seu llinatge; el teu ardor es refreda quan te n’has separat: amb plena indiferència davant meu n’has parlat. Mal llamp! És una infàmia que et rebaixes així, i és covard i és indigne que així et puguis trair; jo, si per dissort meva hagués fet res semblant, penedit, correria a penjar-me a l’instant. Filinte. No hi veig res, en el cas, que sigui condemnable, i t’he de suplicar que trobis raonable que m’indulti del crim de què em veig acusat, i que, si no et sap greu, no n’acabi penjat. Alcestes. La broma no té gràcia, i la trobe ben nècia! Filinte. Doncs digues el que vols —i deixem la facècia—! Alcestes. Vull que els homes no diguin més que la veritat, i que els surti del cor parlar amb sinceritat. Filinte. ¿Quan, cordial i alegre, un home et ve a abraçar, la mateixa moneda no li hauràs de pagar, responent, tant com puguis, a la seva finesa, tornant-li mot per mot, promesa per promesa? Alcestes. No. No ho puc suportar. M’indigna i m’incomoda aquest estil que gasta el que segueix la moda; i res no odio tant com les contorsions d’aquests aduladors, que es mouen com paons, aquests repartidors de frívols compliments, que t’etziben paraules inútils, poc plaents, que pretenen donar lliçons d’urbanitat i tracten igualment l’home de bé i el fat. ¿Hi ha avantatge a acceptar que un home t’acaroni, que amistat, fe i estima per tu juri i pregoni, i que faci de tu un elogi esclatant quan amb el primer neci el seu tracte és semblant? No, no, no hi ha cap ànima dignament conduïda que accepti tal estima, del tot prostituïda; i el cor més gloriós se sent contrariat quan descobreix que com qualsevol és tractat. L’estima es fonamenta en una preferència: tenir-ne per tothom és una incongruència. Ja que tu hi has caigut, en tal vici mundà, mal llamp!, enmig dels meus, ja no hi pots figurar. Rebutjo que un cor sigui sempre tan complaent que no diferenciï els mèrits de la gent; vull que se’m distingeixi; per deixar-t’ho ben clar, no suporto qui estima tot el gènere humà. Filinte. Però a la gent de món, ens cal saber exercir formes de cortesia que l’ús sol exigir. Alcestes. No, et dic, i caldria que fos ben castigat el comerç vergonyós de la falsa amistat! Siguem homes, i quan amb d’altres ens trobem, que el fons del nostre cor es mostri, quan parlem, que es manifesti ell, que els nostres sentiments no s’emmascaren mai sota vans compliments. Molière. Teatre Universitat Pompeu Fabra / Destino Traducció de Josep Maria Vidal 118 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=