Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 4 CONTEXT LITERARI RACINE Orfe des dels quatre anys, Jean Racine (1639-1699) va ser educat pels grups jansenistes de Port-Royal des Champs. La seua dramatúrgia es basa en la descripció de les passions humanes, considerades com una força fatal que s’apodera de la raó i du a la destrucció i a la mort. Els herois racinians són éssers privats de la gràcia divina i condemnats des del començament de l’obra. L’art de Racine és d’una gran perfecció. La musicalitat dels versos, la tensió i la força dels diàlegs, el caràcter humà dels personatges i, per damunt de tot, un ajustat equilibri classicista en són alguns dels trets més característics. Les obres mestres de Racine estan representades quasi exclusivament per tragèdies d’amor-passió, en què la conveniència i l’estil elevat no amaguen el fet que es tracta d’amor sensual en la seua forma més extrema, en què no es té en compte cap altra consideració, com la dignitat moral o la vida. La tragèdia raciniana representava la passió no com un vici lleig o transitori, sinó com la suprema exaltació de la naturalesa humana, admirable i envejable, malgrat les conseqüències funestes. MOLIÈRE Molière és el nom amb què és conegut el dramaturg francés Jean-Baptiste Poquelin (1622-1673). Encara que son pare era un artesà burgés que volia orientar-lo cap a l’estudi de les lleis, cap als vint anys Molière es va dedicar al teatre en companyies ambulants. Va passar quinze anys recorrent França, fins que el 1568 va tornar a París, on va obtindre el favor reial. Els anys seixanta van representar l’època més fructífera de l’autor. Les farses que havia escrit fins aleshores van deixar pas a la comèdia de caràcters, que Molière va dur més enllà de la comicitat superficial que la caracteritzava. D’aquesta època d’èxits, però també d’enveges i d’enemistats, són obres com L’escola de les dones (1662), Tartuf (1664), Don Joan (1666) i L’avar (1668). El Tartuf, sàtira dels hipòcrites religiosos, va produir un escàndol tan fort que Lluís xiv va prohibir l’obra durant cinc anys. El 1673 va escriure El malalt imaginari. Precisament en plena representació d’aquesta última obra Molière va tindre un atac i va morir hores després. Les comèdies de Molière no són d’intriga, sinó de caràcters: l’acció interessa com a mitjà per a fer una pintura completa dels personatges. Totes tenen un propòsit moral: ridiculitzar i denunciar els vicis i comportaments del seu temps, com ara la pedanteria (Les precioses ridícules), les pretensions intel·lectuals dels nous rics (El burgés gentilhome), la ignorància dels metges (El metge a garrotades), la hipocresia religiosa (Tartuf), etc. La moral de Molière preconitza un tipus de mentalitat allunyat de la moda cortesana d’aleshores i tracta de ridiculitzar els «falsificadors de moneda» (falsos devots, falsos savis, falsos elegants), com ell mateix en deia, així com maniàtics, obsessos i viciosos. El domini magistral de la psicologia i de la creació de caràcters de Molière converteix aquests personatges en prototipus universals. La seua pintura parteix de l’observació realista i de la comicitat, que apareix en els gestos i en els moviments dels personatges, en els jocs de paraules, en les rèpliques ocurrents, en la ironia i en les repeticions ridícules. Jean Racine. Jean-Baptiste Poquelin, Molière. Representació teatral actual del Tartuf de Molière. 105 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=