Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 4 CONTEXT LITERARI 4 EL TEATRE ISABELÍ: SHAKESPEARE Les principals modalitats teatrals a l’Europa del segle xvi estaven representades per un teatre religiós, arrelat en els costums i les festes de l’Església; un teatre popular, on es representaven farses, embolics o improvisacions, i un teatre cortesà, basat en obres de tipus profà i d’inspiració clàssica. A partir d’aquestes manifestacions, i durant les últimes dècades del segle, s’aniran constituint a Europa les dramatúrgies nacionals. A Anglaterra i a Espanya hi van prevaldre temes i formes procedents del teatre popular. Itàlia va basar bona part del seu teatre en les improvisacions de la commedia dell’arte. A França, en canvi, es va constituir un teatre eminentment cortesà. EL TEATRE ISABELÍ El teatre que es produeix a Anglaterra entre el 1580 i el 1642 es coneix com a teatre isabelí, perquè coincideix amb el regnat d’Isabel I. És un teatre d’arrels populars, encara que rep la influència italiana, i s’inspira en la història i les tradicions nacionals. Treballa bàsicament quatre gèneres: la comèdia, la tragèdia, la tragicomèdia i les obres de tema històric. Formalment, se situa al marge de les regles clàssiques. Les representacions, que en un principi tenien lloc en patis o hostals, van passar a fer-se fora del municipi de Londres (cap al 1575 es van prohibir les representacions dins de la ciutat), en uns teatres circulars o hexagonals on, enmig d’un gran pati central, se situava la plataforma de l’escena. L’escenari isabelí s’edificava en dos plans: l’inferior, situat a una alçada de terra que correspon, més o menys, a l’escenari actual, i el superior, a una alçada del primer pis. Els decorats pròpiament dits no existien. La roba era sovint sumptuosa. El gust popular va contribuir a no seguir les regles de les unitats de temps, lloc i acció, i a conservar el caràcter de successió de quadres dels mystery plays, amb la conseqüència inevitable d’una solució de continuïtat lògica. Les condicions de les representacions eren molt diferents de les modernes. L’atenció dels espectadors no es concentrava automàticament en l’escenari, com als nostres teatres, on l’auditori està a les fosques. L’element principal que conferia unitat al drama era la paraula poètica. En els millors dramaturgs, l’estil, les imatges i alguns grups de mots i de metàfores recurrents proporcionaven aquesta força de cohesió que difícilment es trobaria en la trama imperfecta o en la caracterització sumària de personatges i situacions. Per a indicar l’ambient de cada escena, podien utilitzar-se alguns elements convencionals senzills, però sobretot servien les paraules mateixes de l’acció, que al·ludien al lloc de manera més o menys explícita. Aquesta mateixa elementalitat permetia canvis d’escena quasi cinematogràfics. Tot això amb la puntuació utilíssima de la música. Entre els molts autors d’aquesta època, s’han de destacar els representants del que s’ha anomenat la tragèdia preshakespeariana, com Thomas Kyd (1558-1594) i Christopher Marlowe (1564-1593). Però caldrà esperar Shakespeare (1564-1616) per a trobar una autèntica transformació dins del teatre de l’època. PER A SABER MÉS Mystery plays. Un misteri és un tipus de representació dramàtica de tema cristià, d’origen medieval. Misteri era el nom donat en l’edat mitjana a les peces dramàtiques l’argument de les quals era pres de la Bíblia i en què es feia intervindre diversos personatges sobrenaturals com Déu, àngels, dimonis, etc. Autoritzades i preconitzades pel clergat de l’època, foren representades per individus de certes confraries o congregacions, primer a les catedrals, després als pòrtics i, finalment, a les places públiques. Llegiu la comparació que fa Erich Auerbach entre Cervantes i Shakespeare. Isabel I d’Anglaterra. 102 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=