Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 4 CONTEXT LITERARI 3 CERVANTES I ELS ORÍGENS DE LA NOVEL·LA MODERNA Cervantes tenia cinquanta-huit anys quan va publicar la primera part del Quixot (1605) i deu més quan va aparéixer la segona part (1615). L’obra màxima del gran escriptor se situa, per tant, en una època de la vida entre la maduresa i la vellesa. El regust amarg de la novel·la ve d’una vida amb moltes desgràcies, misèries i decepcions. A l’inici, l’obra simplement narra la història d’un pobre cavaller que, en una fosca aldea de la Manxa, perd el seny de tant de llegir llibres de cavalleries. El propòsit inicial de Cervantes, segons sembla, no era més que escriure una sàtira contra aquests llibres, i no va percebre les últimes possibilitats de l’obra fins a la segona part, més rica en el contingut moral i psicològic. En la primera part les aventures ocorren sense que Don Quixot, davant de l’evidència dels seus desastres, reconega els errors. Però en la segona, Don Quixot ja no és merament un personatge còmic i burlesc. L’experiència del món pren significació moral i psicològica. El novel·lista acusa, amb tocs lleugeríssims, el despertar de la consciència entre les boires de la follia, i qualsevol lector atent pot seguir el procés del desengany, que passa a ser l’eix de la novel·la. El Quixot és una novel·la de múltiples perspectives. Cervantes observa el món que ha creat des dels punts de vista dels personatges i del lector en igual mesura que des del punt de vista de l’autor. La seua visió irònica li permet introduir en les pàgines d’aquesta obra coses que en general es troben fora dels llibres i, al mateix temps, manejar la narració de manera que els personatges principals se senten plenament conscients del món que hi ha més enllà de les pàgines escrites. Cervantes inclou un autor anomenat Benengeli i s’introdueix a si mateix, de manera incidental, com l’home que presenta al públic la ficció de Benengeli. A vegades esmenta el seu propi nom com si es tractara d’un personatge l’existència del qual estiguera unida a la dels personatges. També introdueix el públic en la funció. La segona part està plena de personatges que han llegit la primera i que coneixen bé totes les aventures anteriors de Don Quixot i Sancho. Aquests artificis donen una notable aparença de profunditat. Les innovacions del Quixot són tan importants que convertiran aquesta obra en punt de referència del gènere novel·lístic a partir del segle xvii. El Quixot mescla realitat i ficció, i elimina la diferència que hi havia entre novel·les idealistes (pastoril i cavalleresca) i realistes (picaresca). El diàleg entre els personatges es converteix en element fonamental, ja que per mitjà d’aquest s’assisteix a la seua evolució psicològica. Enfront d’altres obres del segle xvi, els personatges del Quixot alteren la seua personalitat i caràcter des del principi fins al final de la novel·la. Cervantes introdueix també noves tècniques, com ara les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps. Aposta per l’humor, aconseguit mitjançant procediments lingüístics (acudits, equívocs, inadequació de registres lingüístics...) o la narració de situacions còmiques. Inclou la literatura dins de la literatura i, finalment, multiplica el narrador de la novel·la (Cide Hamete Benengeli, els personatges narradors, el mateix autor). Llegiu aquest assaig de Jorge Luis Borges sobre Cervantes. Miguel de Cervantes Saavedra. Il·lustració de Gustave Doré per al Quixot. 101 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=