Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 4 CONTEXT LITERARI 2 LA LÍRICA: EL PETRARQUISME I LA SEUA EVOLUCIÓ El petrarquisme va ser un corrent poètic que imitava l’estil, les estructures de composició, els tòpics i les imatges de l’obra poètica de Francesco Petrarca. Es va difondre per tot Europa amb el Renaixement i va succeir, com a font d’inspiració en la lírica, l’amor cortés dels trobadors provençals. Els poetes petrarquistes es van dedicar fonamentalment a cultivar el sonet amorós i a reunir-lo en col·leccions estructurades com a cançoners, en forma de sèrie de poemes. Aquests documenten la història sentimental del seu amor per la dama en una evolució des de la sensualitat fins a l’espiritualitat per influx de les teories amoroses del platonisme. A Itàlia, el petrarquisme va tindre bons continuadors com ara Michelangelo Buonarroti o Gaspara Stampa; a Portugal, Luís de Camões i Sá de Miranda; a Espanya van introduir el petrarquisme Garcilaso de la Vega i Joan Boscà. A Anglaterra, Thomas Wyatt i Henry Howard, i el va continuar Philip Sidney. A França, el petrarquisme va ser implantat pel moviment poètic conegut com La Pléiade (nom en francés d’una constel·lació composta de set estels, tants com poetes formaven el grup). Els poetes capdavanters són Pierre de Ronsard (15241585) i Joachim du Bellay (1522-1560), autor del manifest del grup titulat Defensa i il·lustració de la llengua francesa (1549), que propugnava una poesia formalment rigorosa a imitació dels clàssics grecollatins i dels italians coetanis. El petrarquisme va acabar convertint-se en un estil artificial i fred. Al segle xvii, durant el Barroc, se’n van parodiar sovint els temes i els procediments. El seu idealisme platònic es va combinar amb el materialisme i la referència al detall marginal o costumista. A Anglaterra, John Donne (1572-1631) va iniciar una profunda renovació temàtica i sobretot estilística de la poesia, lligada estretament fins feia poc als esquemes italians, que va dur a l’anomenada poesia metafísica, caracteritzada per l’expressió de conceptes de gran complexitat i per un gran rebuscament lèxic. El poeta anglés més gran del segle xvii és John Milton (1608-1674), autor d’elegies llatines, sonets italians, poesies en anglés i tractats sobre la polèmica politicoreligiosa en suport de la revolució antimonàrquica i puritana. Però és conegut sobretot per l’obra El Paradís perdut (1667), l’únic gran poema èpic anglés, adaptació lliure de la narració de l’expulsió del Paradís terrestre que apareix en el llibre del Gènesi. PIERRE RONSARD Pierre Ronsard va ser l’ànima creadora i el cap indiscutible de La Pléiade. Les seues primeres obres, d’una gran erudició, estaven inspirades en Horaci i en Píndar. El 1552 va publicar Amors, col·lecció de sonets petrarquistes. Més enllà del petrarquisme, dels models antics o retòrics, la poesia de Ronsard aprofita amb gran sensibilitat les possibilitats expressives d’una llengua que s’està formant i enriquint. LOUISE LABÉ L’obra lírica de Louise Labé (1525-1565), plena de vitalitat renaixentista, és molt curta (tres elegies i vint-i-tres sonets) i deu tant a Petrarca com a la tradició francesa. Labé té una rara força expressiva en la temàtica amorosa, fruit de les passions personals viscudes, del seu lirisme i del seu sentit de les propietats melodioses del vers. La casa de Louise Labé, a Lió, va ser el lloc de cita de la societat més refinada d’Europa. Durant la seua vida escandalitzà els seus contemporanis amb la seua actitud de dona alliberada. Muntava a cavall, practicava l’esgrima, estudiava les ciències... John Milton. El Paradís perdut. Pierre Ronsard. Louise Labé. 100 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=