Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 4 CONTEXT LITERARI L’entrada en l’edat moderna ve marcada per tres fets de la segona meitat del segle xv: la caiguda de Constantinoble (1453), que representa el final del que quedava de l’Imperi Romà; la invenció de la impremta, que va afavorir la circulació ràpida i massiva dels llibres i de les idees, i els descobriments geogràfics i cosmogràfics, que van eixamplar el món conegut fins a regions insospitades. De sobte, el món es va fer més ampli i variat, i això constituïa una invitació a repensar les coses, a comparar cultures i civilitzacions. Els descobriments d’ultramar, a més, van afavorir el desenvolupament del comerç i del capitalisme, amb l’entrada de productes nous i de metalls preciosos. Un altre fet fonamental fou la Reforma, que va tindre lloc durant la primera meitat del segle xvi, amb la qual es va posar fi a la unitat religiosa de l’Occident europeu. El Renaixement, terme encunyat per a designar un període de la història literària i artística italiana, ha acabat definint l’època que inaugura l’edat moderna. Té el seu moment més intens entre el 1490 i el 1560. Dins d’aquest període, el moviment cultural més important va ser l’humanisme, que va revitalitzar la cultura del món clàssic. A més de recuperar obres de les literatures grega i llatina que havien quedat oblidades i de posar-les en circulació, els humanistes es van esforçar per mitjà de la crítica filològica i de la comparació dels diversos manuscrits a restituir-ne la forma i el sentit originals, que s’havien corromput durant el procés de transmissió de l’edat mitjana. La crítica textual va comportar, ben aviat, la crítica d’idees i costums. Restituir el sentit i l’estil original d’un text, corregir-lo, implicava encarar-s’hi d’una manera independent, sense basar-se exclusivament en les autoritats donades per la tradició. De la mateixa manera que es podia corregir un fragment de Ciceró, se’n podia corregir –i reinterpretar– un altre de la Bíblia. El tracte amb els textos de l’antiguitat clàssica va aguditzar en els humanistes la consciència de la diversitat dels homes i de la singularitat de cada un, i va proporcionar motius i idees per a construir una alternativa al món medieval. La restitució de la cultura antiga obria perspectives noves. Paral·lelament als descobriments geogràfics, amb l’humanisme apareix, o reapareix, un món nou. D’altra banda, la reivindicació del llatí clàssic i dels estudis de grec per part dels humanistes no va impedir el desenvolupament de les llengües modernes europees. Més aviat els va proporcionar els models i els hàbits de reflexió lingüística necessaris per a consolidar-les com a llengües literàries. A la segona meitat del segle xvi van desaparéixer l’ímpetu i la vitalitat de l’home del Renaixement. La brutalitat de les guerres de religió havien degradat la vida social, mentre que les bancarrotes de la monarquia hispànica dels Àustria (1556, 1557, 1596 i 1607) i de la monarquia francesa (1559) havien estat colps gairebé mortals per a la naixent burgesia financera. Producte d’una forta crisi en tots els ordres de la vida espiritual, política i social europea, el Barroc va ser el corrent artístic i ideològic que va manifestar, durant el segle xvii, el pessimisme que substitueix la confiança de l’home renaixentista. Un tema recurrent de la literatura barroca és la fugacitat del temps i els canvis incessants que produeix, que configuren una visió del món com un gran teatre on tot és il·lusió i somni. Per això, la literatura expressarà sovint temes depriments i es complaurà en la descripció de la lletgesa i de la brutícia, o manifestarà que l’única conclusió possible és un sentiment de desengany. Com que tot són aparences, l’art pot servir tant per a descobrir els aspectes més negres de la realitat com per a contribuir a disfressar-la. Això és, doncs, el que faran els autors barrocs, capaços d’extremar al màxim la lluminositat, el luxe i la sensualitat, i de revelar-ne simultàniament la misèria o la vulgaritat. La primavera és un quadre del pintor italià Sandro Botticelli. Va ser pintat al voltant del 1482. La malenconia I, gravat del famós pintor del Renaixement alemany Albrecht Dürer. 98 Edicions Bromera
RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=