Literatura universal 1

1 BATXILLERAT LITERATURA UNIVERSAL Enric Iborra

1 BATXILLERAT LITERATURA UNIVERSAL Enric Iborra Edicions Bromera

Bromera col·labora amb: El llibre Literatura universal 1, per a primer de Batxillerat, és una obra col·lectiva elaborada pel Departament Didàctic de Bromera i recull els ensenyaments mínims i les orientacions metodològiques de la LOMLOE. Redacció Enric Iborra Direcció editorial Josep Gregori Coordinació editorial David Morell Coordinació digital Teresa Gregori Correcció lingüística Andrea Bella, Sonia Camarasa, Bàrbara Lacuesta, Xavier Ruiz, Pau Sanchis i Raquel Sanchis Coordinació tècnica Xavier Tortosa Infografia i maquetació Carles Barrios, Eva Bueno, Jorge Collado, Laura Giménez i Noèlia Pérez Disseny i coberta Carles Barrios Fotografies Arxiu Bromera Recursos audiovisuals Nelo Gómez, Iolanda Muñoz, Victoria Mínguez i Laura Valero Aquest llibre incorpora els canvis ortogràfics aprovats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el juny de 2018. La reproducció de fragments d’obres artístiques en aquest manual es fa amb finalitats didàctiques, i a l’empara de l’article 32 de la Llei de Propietat Intel·lectual. A causa de la naturalesa dinàmica d’internet, el Grup Bromera no es fa responsable dels canvis o les modificacions en les adreces i els continguts dels llocs web als quals remet aquest llibre. Amb l’objectiu de garantir l’adequació de les adreces electròniques d’aquesta publicació, el Grup Bromera utilitza un sistema de gestió que redirigeix les URL que hi apareixen amb finalitat didàctica. El Grup Bromera declina qualsevol responsabilitat pels continguts o la informació que puguen contindre. Reservats tots els drets. Està totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta publicació per qualsevol mitjà o procediment, siga electrònic o mecànic, mitjançant fotocòpia, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic, sense l’autorització per escrit de l’editor. Qualsevol infracció d’aquesta advertència estarà sotmesa a les sancions que estableix la llei. © E dicions Bromera Av. Areners, s/n (Pol. El Pla) - 46600 Alzira www.bromera.com - bromera@bromera.com Imprimeix: PSG 1a edició: juny, 2023 ISBN: 978-84-1358-506-2 DL: V-1978-2023 Edicions Bromera

PRESENTACIÓ El llibre Literatura universal de Bromera és un manual de referència per a aprenents i ensenyants, amb una informació completa, contextualitzada i detallada sobre les principals fites de la història de la literatura de tots els temps. Alhora, el llibre pretén ser un material eminentment pràctic, que estimule i faça atractiu el treball a l’aula. Això s’aconsegueix, entre altres factors, gràcies a la varietat i la representativitat de la tria de textos, acompanyats per vora 900 activitats que donen un marge de tria molt ampli al docent a l’hora d’abordar les lectures. A més, l’organització dels exercicis en activitats de comprensió i activitats de comentari i de contextualització permet tractar els textos d’una manera flexible, tenint en compte les diferències de nivell dels estudiants, com també la diversitat dels seus interessos i sensibilitats. Així mateix, incorpora com a novetat activitats de creació i de difusió. L’autor del llibre és el professor Enric Iborra, reconegut especialista en l’àmbit de la literatura universal, com demostra la seua tasca docent i de divulgació. Responsable del blog La serp blanca (laserpblanca.blogspot.com), ha publicat diversos llibres sobre la matèria, com ara Un son profund (2013), La literatura recordada (2018) i Els còmplices (2021). Fruit d’aquesta vocació pedagògica, aquest nou llibre de Bromera defuig els enfocaments purament teòrics. El protagonisme és per als fragments de les obres clàssiques (ubicats en la secció «Lectures»), seleccionats amb cura, tenint en compte tant els grans corrents literaris com l’atemporalitat dels temes i revisant el cànon des d’una perspectiva de gènere. Es tracta d’explicar la literatura universal a partir de la lectura a classe d’aquests textos, reduint al mínim l’exposició teòrica sobre autors i moviments. No obstant això, tots els continguts expositius estan sistematitzats en cada seqüència didàctica per tal que l’alumnat tinga una bona base, dins de la secció «Context literari», informació que es complementa amb els eixos cronològics i els mapes conceptuals que tanquen cada tema. Com una manera d’evitar la reducció de la literatura universal a un catàleg de moviments, autors i obres, es proposa moltes vegades el comentari comparat entre textos de la mateixa seqüència didàctica i, també, entre textos de diferents èpoques, tractats en unitats diferents. Es pretén mostrar que la literatura consisteix en un diàleg o teixit de referències que els llibres estableixen entre ells mateixos, un diàleg que, lluny d’esgotar-se, es fa cada vegada més ric, i per això es convida l’alumne a participar-hi. La secció «Una mirada actual» subratlla aquesta dimensió dialògica en cada seqüència didàctica. INSTRUCCIONS D’ÚS En aquest llibre trobaràs activitats de resolució individual, en grup, orals o per escrit. Algunes són de resposta breu i d’altres requereixen una dedicació més gran. A més, disposes del llibre en versió digital, amb activitats autocorrectives i altres recursos pràctics. En els enunciats d’algunes activitats trobaràs unes icones que has de tindre en compte: Indica que un text està disponible com a recurs sonor en la versió digital. Indica que l’activitat va acompanyada d’un vídeo al qual pots accedir des de la versió digital. Indica que l’activitat es complementa amb un recurs digital, normalment, una activitat interactiva autoavaluable. Indica que en l’activitat es treballen, sobretot, les habilitats de parlar i escoltar. Implica la realització de debats, exposicions, lectures en veu alta, etc. Indica que l’activitat està pensada per a fer en parella. Generalment, a partir d’alguna estratègia d’aprenentatge cooperatiu. Indica que l’activitat està pensada per a fer en equip. Habitualment, a partir d’alguna tècnica d’aprenentatge cooperatiu. Les activitats d’aquest llibre s’han de fer en un quadern a banda. Els espais inclosos en les activitats són merament orientatius i tenen una finalitat didàctica. Edicions Bromera

QUADRE PROVISIONAL DE CONTINGUTS I SABERS BÀSICS CONTEXT LITERARI LECTURES UNA MIRADA ACTUAL 1 L’antiguitat (I): literatures orientals 1. E l concepte de literatura • Concepte i abast de «literatura universal» • El cànon literari 2. Temes, tòpics literaris i personatges universals 3. L iteratures de l’Extrem Orient i l’Orient Mitjà • La literatura mesopotàmica • La literatura índia • La literatura xinesa antiga 4. L a literatura hebrea: la Bíblia • La Bíblia: una biblioteca molt diversa • Antic Testament i Nou Testament • Harold Bloom, El cànon occidental • Milan Kundera, La màxima diversitat en el mínim espai i Die Weltliteratur • Joan Fuster, Quixotisme • Poema de Gilgamesh • «La creació», «L’home en el paradís» i «L’home i la dona» (Gènesi) • «David i Betsabé», «El poeta Natan reprén David» i «Naixement de Salomó» (Segon llibre de Samuel) • Càntic dels càntics • Evangeli segons sant Mateu Joan Francesc Mira, El llibre més important de la història d’Europa 2 L’antiguitat (II): literatures grega i llatina 1. E ls poemes homèrics • La Ilíada • L’Odissea 2. E l teatre grec i la tragèdia • Origen del teatre grec • Estructura de la tragèdia grega • Les tragèdies i els autors • La comèdia: Aristòfanes 3. L a lírica grega • Safo. Les poetes hel·lenístiques • Píndar 4. L a història 5. L a poesia llatina: èpica i lírica • Virgili • Horaci • Ovidi • Homer, «L’aventura amb el ciclop Polifem» (L’Odissea) • Sòfocles, Antígona • Aristòfanes, Lisístrata • Safo • Heròdot • Catul i Horaci • Virgili, «La destrucció de Troia» (L’Eneida) Konstandinos P. Kavafis, Ítaca i Un vell 3 La literatura medieval 1. L ’èpica medieval 2. D e la poesia trobadoresca al dolce stil nuovo • Trobadors i joglars • La concepció de l’amor • Les trobairitz • Maria de França • El dolce stil nuovo 3. L a matèria de Bretanya: Chrétien de Troyes 4. E l món medieval en un llibre: la Divina Comèdia • La Divina Comèdia • L’Infern de la Divina Comèdia 5. Petrarca 6. G iovanni Boccaccio i el Decameró 7. G eoffrey Chaucer i els Contes de Canterbury 8. La defensa de les dones de Christine de Pisan 9. F rançois Villon 10. A usiàs March • Chrétien de Troyes, El conte del graal • Maria de França, El rossinyol • La poesia trobadoresca: Guillem de Cabestany i la Comtessa de Dia • Dante, «Infern» (Divina Comèdia) • Francesco Petrarca, Sonets • Giovanni Boccaccio, «Novel·la primera de la tercera jornada» (Decameró) • Cristina de Pizan, La ciutat de les dames • François Villon, Balada de les dames del temps passat i Balada dels penjats • Ausiàs March, Lo jorn ha por de perdre sa claror Joan Francesc Mira, La Divina Comèdia de Dante 4 Els segles xvi i xvii: del Renaixement al Barroc 1. L ’humanisme renaixentista: Rabelais i Montaigne • Rabelais • Montaigne 2. L a lírica: el petrarquisme i la seua evolució • Pierre Ronsard • Louise Labé 3. C ervantes i els orígens de la novel·la moderna 4. E l teatre isabelí: Shakespeare • El teatre isabelí • William Shakespeare 5. E l teatre clàssic francés • Corneille • Racine • Molière • François Rabelais, Gargantua i Pantagruel • Michel de Montaigne, Assaigs • William Shakespeare, Romeo i Julieta • William Shakespeare, Macbeth • Tres sonets del segle xvi: William Shakespeare, Pierre Ronsard i Louise Labé • Molière, El misantrop Harold Bloom, «Shakespeare» (El cànon occidental) Edicions Bromera

CONTEXT LITERARI LECTURES UNA MIRADA ACTUAL 5 El segle xviii 1. E l Segle de les Llums i la Il·lustració 2. L a literatura del segle xviii: classicisme i preromanticisme 3. L ’assaig i el conte filosòfic: principals autors de la Il·lustració • Montesquieu, Voltaire, Denis Diderot i JeanJacques Rousseau 4. E l sorgiment de la novel·la moderna a Anglaterra • Jonathan Swift, Daniel Defoe, Samuel Richardson, Henry Fielding i Laurence Sterne 5. Samuel Johnson 6. Mary Wollstonecraft • Montesquieu, Cartes perses • Voltaire, Càndid • Voltaire, L’Ingenu • Voltaire, Tractat sobre la tolerància • Denis Diderot, El nebot de Rameau • Jonathan Swift, Viatges de Gulliver • Daniel Defoe, Robinson Crusoe • Jean-Jacques Rousseau, Emili o De l’educació • Henry Fielding, Tom Jones • Samuel Johnson, La història de Rasselas • Mary Wollstonecraft, Vindicació dels drets de la dona Joan Fuster, Toleràncies 6 El romanticisme 1. D efinició i aparició del romanticisme 2. I l·lustració i romanticisme 3. C aracterístiques del romanticisme 4. L a poesia 5. L a narrativa i el teatre 6. E l conte • William Blake, «El col·legial» i «Londres» (Cançons d’innocència i d’experiència) • Jane Austen, Emma • Johann Wolfgang Goethe, Faust • Mary Shelley, Frankenstein • Johann Wolfgang Goethe, El rei dels verns • William Wordsworth, Nocturn i En el pont de Westminster • Elizabeth Barrett Browning, Sonets del portugués • Puixkin, El record, i Hölderlin, Cant d’Hiperió • Charlotte Brontë, Jane Eyre • Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher Arnold Hauser, «Voltaire i Rousseau» (Història social de l’art i la literatura) 7 La novel·la realista i naturalista 1. L a novel·la realista 2. Temes i concepció de la realitat en la novel·la realista 3. Tècniques de la novel·la realista 4. L a novel·la naturalista 5. L a novel·la francesa • Stendhal • Honoré de Balzac • Gustave Flaubert • Guy de Maupassant • Émile Zola 6. L a novel·la anglesa • Charles Dickens • Robert Louis Stevenson • Elizabeth Gaskell • George Eliot 7. L a novel·la russa • Nikolai Gógol • Lev Tolstoi • Fiódor Dostoievski • Anton Txékhov 8. L a novel·la nordamericana • Honoré de Balzac, El coronel Chabert • Gustave Flaubert, Madame Bovary • Charles Dickens, Temps difícils • Elizabet Gaskell, Nord i sud • Robert Louis Stevenson, El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde • Lev Tolstoi, Anna Karènina • Fiódor Dostoievski, Memòries de la Casa Morta • Anton Txékhov, La dama del gosset • Émile Zola, Germinal • Mark Twain, Huckleberry Finn Joan Fuster, «Novel·la» (Diccionari per a ociosos) 8 La poesia i el teatre des de la segona meitat del segle xix 1. L ’arrancada de la modernitat poètica: de Baudelaire al simbolisme • Les flors del mal 2. E l simbolisme 3. L a poesia a l’Amèrica del Nord: Walt Whitman i Emily Dickinson 4. L a renovació del teatre europeu: Ibsen i Txékhov 5. E ls moviments d’avantguarda: l’expressionisme, el cubisme, el futurisme, el dadaisme i el surrealisme 6. L a reacció contra el teatre clàssic: el teatre èpic (Bertolt Brecht) i el teatre de l’absurd (Samuel Beckett) 7. L a poesia del segle xx • Charles Baudelaire i Arthur Rimbaud • Walt Whitman i Emily Dickinson • Henrik Ibsen, Casa de nines • Anton Txékhov, L’oncle Vània • Rainer Maria Rilke, Georg Trakl i Else LaskerSchüler • T. S. Eliot i Anna Akhmàtova • Konstandinos Kavafis • Fernando Pessoa • Luigi Pirandello • Bertolt Brecht • William Butler Yeats • Paul Celan i Ingeborg Bachman • Czesław Miłosz i Wisława Szymborska Jaume C. Pons Alorda, Walt Whitman 9 La novel·la al segle xx. Les formes de la literatura del jo 1. L a renovació narrativa de principis del segle xx • Marcel Proust, Franz Kafka, James Joyce, Virginia Woolf, Katherine Mansfield 2. L a novel·la nord-americana: la Generació Perduda • Ernest Hemingway, William Faulkner 3. L a narrativa i la literatura del jo des del final de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat • George Orwell, Primo Levi, Janet Lewis, Doris Lessing, Alice Munro • La narrativa hispanomericana: el realisme màgic • Principals subgèneres novel·lístics • Marcel Proust, Combray • Franz Kafka, Davant la Llei • James Joyce, Ulisses • Virginia Woolf, Una cambra pròpia • Katherine Mansfield, Diari • Primo Levi, Si això és un home • George Orwell, 1984 • Doris Lessing, El quadern daurat • Janet Lewis, La dona d’en Martin Guerre • Georges Simenon, El gos groc • Ray Bradbury, Les cròniques marcianes • Alice Munro, Estimada vida • Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger Ngũgĩ wa Thiong’o, Descolonitzar la ment Edicions Bromera

Edicions Bromera

CONTEXT LITERARI 1 El concepte de literatura ‣ Concepte i abast de «literatura universal» ‣ El cànon literari 2 Temes, tòpics literaris i personatges universals 3 Literatures de l’Extrem Orient i l’Orient Mitjà ‣ La literatura mesopotàmica ‣ La literatura índia ‣ La literatura xinesa antiga 4 La literatura hebrea: la Bíblia ‣ La Bíblia: una biblioteca molt diversa ‣ Antic Testament i Nou Testament LECTURES ‣ Harold Bloom, El cànon occidental ‣ Milan Kundera, La màxima diversitat en el mínim espai i Die Weltliteratur ‣ Joan Fuster, Quixotisme ‣ Poema de Gilgamesh ‣ «La creació», «L’home en el paradís» i «L’home i la dona» (Gènesi) ‣ «David i Betsabé», «El poeta Natan reprén David» i «Naixement de Salomó» (Segon llibre de Samuel) ‣ Càntic dels Càntics ‣ Evangeli segons sant Mateu UNA MIRADA ACTUAL ‣ Joan Francesc Mira, El llibre més important de la història d’Europa L’antiguitat (I): literatures orientals Unitat 1 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI 1 EL CONCEPTE DE LITERATURA Fins al segle xviii la «literatura» comprenia tot el conjunt de llibres i escrits: de tema filosòfic o científic, narratiu o històric. Després, aquest concepte es va especialitzar i es va referir només a certes classes d’escriptura: el que es podria anomenar l’escriptura imaginativa i creativa, bàsicament la novel·la, el teatre i la poesia. Serien literàries aquelles obres d’imaginació, en el sentit de ficció, d’escriure sobre alguna cosa que no és literalment real. Hi ha una separació, per tant, respecte a la ciència, la filosofia i la història. Però això no està tan clar: alguns llibres de filosofia o d’història també es considera que són literatura o, si més no, que tenen valor literari. A més, si es considera que només els textos de «creació» o d’«imaginació» són literatura, vol dir això que la filosofia o la ciència no tenen caràcter creador i imaginatiu? Finalment, la literatura inclou també llibres que no es poden considerar de ficció, com els diaris, els llibres de memòries i l’assaig i, alhora, exclou obres d’imaginació com Superman. Per això, independentment de la inclusió de continguts ficticis o no, una característica fonamental per a considerar literari un text és l’ús especial del llenguatge. En els textos literaris es modifica el sentit habitual de la llengua per a cridar l’atenció del receptor, i es proporciona al lector un plaer estètic. És per això que es diu que en els textos literaris predomina la funció poètica del llenguatge: per mitjà d’una sèrie de procediments lingüístics, com ara les figures estilístiques, es posa en relleu la forma del missatge. De tota manera, a més de la funció estètica, la lectura d’obres literàries pot tindre altres finalitats. Llegim una novel·la o un llibre de memòries per distraure’ns, per divertir-nos, i també per saber més i eixamplar les nostres experiències personals. Com va escriure Joan Fuster, la lectura ens permet «un viatge al món de les grans fantasies humanes» o acostar-nos a «un enteniment més subtil del món que ens envolta». La lectura es converteix, així, en un procés en què ens impliquem activament: sempre interpretem les obres literàries fins a cert punt a través del que ens preocupa o interessa. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que una obra serà més literària com més alta siga la disponibilitat o la capacitat de comunicació que té. Els textos literaris, de fet, es caracteritzen per contindre una múltiple probabilitat de sentit, no tancada ni definida. Només en una veritable obra literària podem introduir un contingut nou sense destruir-ne la identitat. La literatura es converteix, així, en un dels mitjans més poderosos de què disposem per a experimentar les nombroses possibilitats –de persones, de temes, de situacions i de conflictes– que ofereix la vida humana. 8 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI CONCEPTE I ABAST DE «LITERATURA UNIVERSAL» La literatura universal es pot identificar amb el conjunt de tots els textos literaris, de totes les literatures i de totes les èpoques. La literatura universal seria, per tant, el gran catàleg, complet i exhaustiu, encara que en la pràctica, quan en parlem, ens referim principalment a la literatura europea o occidental. Tradicionalment, s’ha considerat que Goethe va encunyar el terme de «literatura universal» en una de les converses reportades en el llibre Converses amb Goethe d’Eckermann: «Avui dia la literatura nacional –va dir– no representa gairebé res, entrem en l’era de la literatura mundial (die Weltliteratur) i ens correspon a cada un de nosaltres accelerar aquesta evolució». Sembla, però, que Goethe no va ser tant el creador d’aquest terme com el difusor i l’impulsor més destacat. El concepte de Weltliteratur, inaugurat per ell o no, es va revelar com a problemàtic des del principi. Sobretot, perquè Goethe no tenia al cap un concepte d’igualtat entre totes les literatures. Quan reivindicava la literatura universal, no pensava en totes les literatures, sinó, bàsicament, en les «grans»: la francesa, l’anglesa, potser la italiana i l’espanyola, i l’alemanya. Sense moure’ns de l’àrea europea, nombroses literatures restaven invisibles o, en el millor dels casos, reduïdes a uns fenòmens laterals, regionals. El fet és que la literatura continua estudiant-se en la major part dels casos en relació amb els diferents contextos nacionals. Com ha remarcat l’escriptor txec Milan Kundera, a diferència del que passa amb la pintura o amb la música, les obres literàries, com que resten lligades a les llengües en què estan escrites originalment, s’estudien exclusivament en el context nacional corresponent: «Europa –ha escrit– no ha aconseguit pensar la seua literatura com una unitat històrica i no deixaré de repetir que aquest és el seu irreparable fracàs intel·lectual». Johann Wolfgang von Goethe. Totes les literatures del món Cal reconéixer que Europa i altres indrets amb poblacions migratòries importants tenen avui dia la possibilitat, molt més gran que no va tenir-la Goethe, de posar de costat –perquè sovint estan escrites en una llengua europea– mostres literàries que, quant als seus continguts, procedeixen de cultures i d’experiències del món radicalment alienes a l’esperit europeu. És el cas de la literatura en llengua alemanya escrita pels turcs residents a la República Federal, o el cas de les literatures d’expressió francesa o castellana escrita per magrebins a França o a Espanya. Aquesta interrelació i interfunció d’expressions literàries en un mateix país i en una mateixa llengua, més que cap altra experiència o voluntat purament idealista, és el que ens permetrà, cada vegada més, dibuixar un mapa de la Weltliteratur com a articulació de diverses literatures mundials barrejades entre si, amb tot el que això significa d’adaptació, manlleu, resistència o persistència de peculiaritats de les diverses literatures. És a dir: avui justament, molt més bé que en temps de Goethe, podem abordar la qüestió de la «literatura universal» com una qüestió d’intercanvi i de diàleg entre «sobiranies», i ja no des de l’òptica sobirana de la nostra tradició, com ho han fet els qui creuen desmesuradament en la supremacia de les literatures europees, sinó des del prisma de la relativa equivalència de totes les literatures del món. Jordi Llovet. El concepte de Weltliteratur segons Goethe 9 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI EL CÀNON LITERARI La literatura universal s’identifica sovint amb una llista, tria o selecció de grans llibres, amb el que s’anomena el «cànon literari», concepte tan fluctuant, discutible i inestable com el de «literatura». El cànon, en definició de Jordi Llovet, és en principi la suma de totes les produccions literàries que la tradició, o simplement el temps, ha subratllat al llarg dels segles, ha seleccionat o ha preferit per damunt d’altres produccions. Els textos de l’antiguitat –els poemes homèrics o la poesia clàssica grega i romana– van determinar la primera de les mesures per a considerar si una obra escrita havia d’incorporar-se o no a aquest patrimoni literari. En uns altres casos, la definició del corpus anomenat «cànon» s’ha dut a terme a partir d’un consens dels lectors: algunes obres literàries han produït un impacte tan enorme que han acabat integrant-se en el cànon. Un altre criteri que se sol tindre en compte és la capacitat que tenen alguns textos de produir interpretacions que s’acumulen a través del temps i en circumstàncies socials, culturals i polítiques molt diverses. En la base del cànon hi ha el patrimoni més antic i més gran de la tradició literària d’Occident, format per la literatura judeocristiana i la literatura grecollatina. L’estudi de la Bíblia i de les literatures grega i llatina permet establir les bases temàtiques i formals de quasi tots els models narratius, poètics i dramàtics que s’han donat posteriorment. Harold Bloom Crític i teòric literari nord-americà. Professor d’Humanitats a la Universitat de Yale i de Filologia Anglesa a la de Nova York, ha estat un dels crítics i teòrics literaris més rigorosos i influents de la segona meitat del segle xx. Va contribuir a la revaloració dels autors romàntics, va reivindicar l’autonomia de l’estètica, va lluitar contra la pèrdua dels valors intel·lectuals i estètics, i va defendre l’estudi dels valors intrínsecs de la tradició literària davant dels perills relativistes i reduccionistes del multiculturalisme. Biblioteca del Museu Britànic, Londres. 2 TEMES, TÒPICS LITERARIS I PERSONATGES UNIVERSALS Si analitzem la literatura universal al llarg del temps, comprovarem que hi ha una sèrie de temes que reapareixen en diferents autors, llengües i èpoques. Es tracta d’uns temes recurrents que revelen la preocupació de la literatura per aspectes fonamentals de la condició humana. Entre els més importants es poden esmentar els següents: • El sentit de la vida humana. La literatura s’ha preocupat sempre de dilucidar què és l’ésser humà, en què resideix el seu valor i què representa dins d’una visió general de les coses, és a dir, quin lloc ocupa en el món. • Lligat estretament al tema anterior, hi ha la voluntat de donar una resposta a l’existència del dolor i la mort, cosa que porta a plantejar, o a negar, la dimensió transcendental o religiosa de la persona. • La descripció de les societats i dels seus costums i creences. Sovint, aquest tema pren la forma, sobretot a partir de la novel·la realista del segle xix, d’un estudi de l’individu en tensa relació amb la societat. A vegades, la literatura proposa 10 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI Ulisses i les sirenes (1891), John William Waterhouse. Don Quijote y Sancho Panza (1955), Pablo Picasso. també mons imaginaris sobre els quals es projecten problemes concrets o ideals, com les utopies. • La mateixa literatura o, més exactament, la relació entre els llibres i la vida, o entre la realitat i la representació literària. Hi ha una escena fonamental de l’Odissea, en què Ulisses es posa a plorar quan sent l’aede Demòdoc cantar la gesta del cavall de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció –Ulisses, don Quixot–, llegit pel lector, es converteix ell també en lector de si mateix i adquireix una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. • L’amor és una font inesgotable de temes i motius, des de l’amor entés com a atracció sexual més o menys explícita, marcat per la passió, fins a la idealització de l’amor de caràcter platònic. L’amor esdevé un món en què cristal·litzen els sentiments i els aspectes més diversos i contradictoris de l’experiència humana. • Les gestes guerreres són el tema fonamental de l’èpica. Reflecteix el procés pel qual una col·lectivitat es cohesiona en una unitat política o cultural, o en totes dues alhora, i pren consciència d’ella mateixa. Des del començament de l’edat moderna, les guerres i les revolucions han estat un dels temes principals de la creació i la reflexió literàries. • El crític George Steiner esmentava cinc grans conflictes o condicions que limiten la persona humana: el conflicte entre homes i dones (el sexe), entre joves i vells (l’edat), entre un individu i una societat (la comunitat), entre déus i humans (la transcendència o no del que existeix), i entre vius i morts (la línia que divideix la vida i la mort). Aquests motius temàtics apareixen en moltes de les obres principals de la literatura universal, com ara Antígona, de Sòfocles; Romeo i Julieta, de Shakespeare; la Divina Comèdia, de Dante, o Pares i fills, de Turguénev. • Sobretot des de la segona meitat del segle xx, la literatura ha tractat cada vegada més les desigualtats i les discriminacions a causa de la classe social, la raça, el sexe o l’orientació sexual, així com els processos de descolonització i les societats multiculturals que s’han format a partir de les migracions de grans grups de població d’origen ètnic i cultural molt diferent. Al costat d’aquests temes, d’una gran amplitud semàntica, hi ha els tòpics literaris, en què una frase breu, sovint en llatí, ha fixat en la tradició literària i retòrica uns continguts semàntics determinats. Entre els més coneguts es poden esmentar el carpe diem (viu el dia, aprofita el moment), el beatus ille (feliç aquell que viu en contacte amb la natura lluny de les preocupacions de la vida a la ciutat), l’aureas mediocritas (la mitjania daurada, elogi de la moderació i d’una vida sense excessos), l’ubi sunt (on són, què se n’ha fet, interrogació retòrica sobre persones i coses que ja no existeixen), el tempus fugit (el temps fuig o vola: tot és efímer, destinat a la destrucció), etc. Finalment, de la mateixa manera que els temes i els tòpics, alguns personatges de la literatura universal han adquirit un caràcter recurrent i arquetípic, com ara Ulisses, Faust, Don Juan... 11 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI 3 LITERATURES DE L’EXTREM ORIENT I L’ORIENT MITJÀ LA LITERATURA MESOPOTÀMICA La literatura mesopotàmica de sumeris, accadis, babilonis i assiris va ser la primera a aparéixer amb la invenció de l’escriptura cuneïforme cap al 3000 aC. Alguns dels textos que s’han conservat de l’època són obres de caràcter administratiu i jurídic, com el Codi d’Hammurabi. Entre les obres de caràcter literari destaquen el Poema de la Creació, que narra l’origen del món com una batalla entre el caos i l’ordre i, sobretot, el Poema de Gilgamesh, que ens ha arribat dividit en dotze tauletes o cants. L’estil de l’obra respon als cànons de la poesia babilònica, que no tenia rima ni metre. El tret fonamental és el ritme, i els elements principals que aporten aquest ritme són el paral·lelisme i la repetició. El Poema de Gilgamesh és l’obra poètica més important de l’Antic Pròxim Orient i la més acostada al sentiment modern. No només és un poema èpic dedicat a lloar les glòries d’un rei semillegendari i semidiví, sinó que també aborda alguns dels temes fonamentals de la literatura universal, com ara el poder, l’amistat, el dolor i la mort. Gilgamesh (o Gilgameix) era un rei dèspota de la ciutat d’Uruk. Els déus decideixen crear un antagonista per contrarestar el seu poder despòtic: Enkidu, un ésser silvestre i primitiu que viu amb les bèsties salvatges, arriba a la ciutat i s’enfronta a Gilgameix, però els dos contrincants es fan amics, emprenen junts un viatge i comparteixen nombroses aventures. Quan tornen a Uruk, la deessa Ixtar es fixa en Gilgameix i intenta seduir-lo, però ell la rebutja recordant-li la seua vida dissipada i la mala fi que ha donat a tots els seus amants. Ixtar s’enfada i demana a son pare que envie el Brau Celeste per destruir el rei i la ciutat. Gilgameix i Enkidu maten el brau i, com a castic, els déus condemnen a mort Enkidu. Gilgameix s’adona llavors de la seua pròpia fragilitat com a ésser humà i decideix anar a buscar l’única persona que ha esdevingut immortal, Uta-Napixtim, que va sobreviure al Diluvi. Aquest viatge el porta als confins de la terra, davant de la mar. Uta-Napixtim revela a Gilgameix l’existència d’una planta que no dona la vida eterna, però que té el poder de rejovenir. El rei aconsegueix la planta meravellosa, però de tornada cap a Uruk, mentre es banya, una serp li la furta. Gilgameix reconeix la inutilitat de l’empresa i es resigna a no ser immortal. LA LITERATURA ÍNDIA La literatura índia més antiga va ser escrita en sànscrit. Durant l’anomenat període vèdic (1500-200 aC) es van escriure els Vedes, quatre llibres de sentències i d’himnes religiosos. Després del període dels Vedes van sorgir els dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita, el Mahabharata i el Ramayana. El primer està considerat una de les obres literàries més extenses de la història, ja que té més de dos-cents mil versos, trenta vegades més que l’Eneida. Sobre la trama del relat èpic se superposa una rica compilació de lleis, llegendes, costums, preceptes morals i consideracions religioses que revelen la cultura índia del segon mil·lenni abans de la nostra era. El Ramayana no és tan extens i aplega una gran varietat de llegendes i coneixements teològics i filosòfics. Narra en 50.000 versos les lluites del príncep Rama per a rescatar la seua esposa Sita del poder dels dimonis. Destaquen la bellesa de les descripcions i la riquesa de l’estil, ple de metàfores, al·literacions i jocs de paraules. Il·lustració que representa la batalla de Kurukshetra pertanyent al manuscrit del Mahabharata. El Codi d’Hammurabi, creat l’any 1728 aC, Museu del Louvre, París. Escolta aquest pòdcast sobre l’última traducció de Gilgameix al català. 12 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI LA LITERATURA XINESA ANTIGA La literatura xinesa s’inicia amb dos escriptors excepcionals: Confuci i Lao Tse. Confuci, que va nàixer a mitjan segle vi abans de la nostra era, va recopilar escrits antics que permeten conéixer costums i tradicions de la Xina antiga. Els Annals de primavera i tardor, recull d’anècdotes i converses de Confuci amb els seus deixebles, són la font biogràfica més vella, el material de la qual fou ordenat cronològicament en les Analectes. El pensament de Confuci respon a una voluntat d’establir unes noves pautes de conducta que havien de regular la vida de les persones, com ara l’amor familiar, l’obediència, la veracitat, l’honorabilitat, la rectitud, la fidelitat, etc. L’altre gran autor de la cultura xinesa de l’època va ser Lao Tse (v aC), que va reunir les seues idees religioses i filosòfiques en el Llibre del Tao i del Te, una mena de Bíblia de la religió taoista. El tao és el principi misteriós de l’univers, que tot ho produeix i tot ho vivifica; la seua absència és la mort. El seu efecte, però, es du a terme sense activitat. Així, el bon governant, sense forçar, ha d’aconseguir l’harmonia de l’imperi. Lao Tse subratlla aquest acord amb la natura i avorreix tot el que és artificial o violent. 4 LA LITERATURA HEBREA: LA BÍBLIA Juntament amb els Upanisad, el Talmud, la Misnà i l’Alcorà, la Bíblia és un dels grans llibres religiosos de la humanitat. Dues grans religions, el judaisme i el cristianisme, la tenen com a llibre fonamental, i per a l’islam és un llibre respectat i considerat. Tota la literatura del món occidental està més o menys compenetrada amb l’esperit de l’Antic Testament, el qual té, en la història de la literatura, un paper semblant al de la grecollatina clàssica. La Bíblia va exercir un paper fonamental en l’obra dels primers autors cristians, com Tertul·lià, sant Jeroni o sant Agustí. En la Bíblia s’inspiren directament la rica i variada tradició medieval mística i el corpus immens de la literatura cavalleresca. La Bíblia és també el referent bàsic de la gran obra de la literatura medieval: la Divina Comèdia, de Dante. Durant l’època medieval, l’accés directe a la Bíblia estava limitat als qui sabien llatí. Amb la invenció de la impremta i l’inici de la Reforma (s. xvi), aquesta situació canviarà per sempre. L’acte de llegir la Bíblia individualment i de fer-ne una interpretació pròpia es convertirà en una mena de símbol de llibertat intel·lectual i les traduccions d’aquesta obra a les llengües modernes europees influiran en la consolidació d’un model de llengua literària. Encara que a partir del segle xviii la influència del cristianisme en la cultura occidental va disminuir progressivament, el bagatge immens de temes, de motius, de personatges i arguments de la Bíblia ha continuat influint i inspirant la literatura moderna, de James Joyce a Franz Kafka. La bella paraula Kant estava convençut que «l’evangeli era la font d’on va sorgir la nostra cultura», mentre que Goethe no tenia cap dubte a considerar la Bíblia «la llengua materna d’Europa». Ho ha estat i encara ho és amb formes també senzilles i quotidianes, a través de les tradicions populars i fins i tot de l’espontaneïtat lèxica que s’expressa en locucions que s’inspiren en la literalitat i en l’imaginari de la Paraula sagrada. Un filòleg italià, Gian Luigi Beccaria, assenyalava precisament que «la Bíblia és el llibre que ha donat paraules a l’Europa cristiana: mots senzills, especialment locucions idiomàtiques». Gianfranco Ravasi. «La bella paraula: la Bíblia com a “gran codi” de la cultura occidental», dins de Qüestions de vida cristiana. La Bíblia Gravat que representa Confuci. Lao Tse. El Talmud. 13 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI LA BÍBLIA: UNA BIBLIOTECA MOLT DIVERSA La Bíblia és un recull de diverses obres. D’ací li ve el nom. Bíblia, que en grec vol dir ‘llibres’, és la manera més encertada de designar aquests escrits, ja que més que d’un llibre es tracta en realitat d’una col·lecció de llibres, d’una petita biblioteca. Des d’un punt de vista literari, aquests llibres es poden classificar en històrics (com el Gènesi o els dos llibres de Samuel), poètics (com els Salms i el Càntic dels Càntics), profètics (com el d’Isaïes o Jeremies) i sapiencials (com el Llibre de Job o l’Eclesiastés). En els relats bíblics, com la història de David i Betsabé, l’acció predomina sobre la descripció. Pràcticament no hi ha descripcions de les característiques físiques o psicològiques dels personatges. De tots els ingredients que poden entrar en la composició d’un relat, els autors bíblics trien, per tant, únicament aquells que es refereixen a l’acció: discussions, decisions i actes. Entre aquests diferents elements, n’hi ha un que ocupa un lloc particular: el diàleg. Forma l’esquelet de molts relats i conté la major part dels elements decisius. Els sentiments dels personatges són suggerits, sense ser mai objecte d’una veritable descripció. Els fets dels personatges són els que permeten endevinar-ne els sentiments o el caràcter. En la Bíblia, les històries es presenten moltes vegades amb la forma d’una repetició, generalment en tres o quatre etapes on les variants poden ser significatives. Entre els llibres sapiencials destaquen el Llibre de Job i l’Eclesiastés. El primer és un debat entorn del problema de la retribució del just, que posa en crisi la saviesa tradicional segons la qual la bona conducta sempre comporta benestar i prosperitat. L’Eclesiastés és també crític amb la saviesa oficial. Planteja cruament el problema del sentit global de la vida humana. Confronta el material heretat amb l’experiència pròpia i aliena, que li ha ensenyat el desengany, l’escepticisme i el realisme resignat. Però no en fa una tragèdia, sinó que aconsella viure les possibilitats limitades de l’existència tal com ens arriba i renunciar als grans sistemes teològics que intenten explicar-ho tot. «El món no va ser tan digne com el dia en què el Càntic dels Càntics va ser lliurat a Israel». Aquesta frase, atribuïda al rabí Aqibà, de la primeria del segle ii dC, resumeix la fascinació que ha produït de sempre aquesta obra mestra de la literatura eròtica, que s’ha transmés inclosa en el cànon bíblic al costat d’altres llibres poètics com els Salms. Déu no hi és ni intervé per a res en el Càntic dels Càntics, però des de molt aviat aquest llibre va ser llegit en clau al·legòrica. Els amants van deixar de ser una xica i un xic joves i van esdevindre una imatge de la relació entre Déu i el poble d’Israel. © Marc Chagall 14 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 CONTEXT LITERARI ANTIC TESTAMENT I NOU TESTAMENT L’experiència religiosa jueva, la del poble d’Israel, i l’experiència religiosa cristiana, la del grup de seguidors de Jesús, són les que originen la divisió de la Bíblia en dos grans apartats: l’Antic Testament i el Nou Testament. Al mateix temps, cada una d’aquestes grans parts es presenta dividida en uns quants blocs i cada bloc agrupa un conjunt de llibres. La Bíblia jueva divideix l’Antic Testament en la Torà, els Profetes i els Escrits. La Bíblia cristiana ho fa en el Pentateuc, els Llibres històrics, els Profetes i els Llibres sapiencials. I, és clar, a diferència de la Bíblia jueva, inclou també el Nou Testament. L’Antic Testament s’obri amb la narració de la creació del món i de la formació de l’ésser humà, a manera de pròleg per a descriure l’origen, les vicissituds i el destí transcendental d’Israel. Juntament amb Grècia, Israel és l’únic poble de l’antiguitat que cultiva la història en el seu sentit propi, sense limitar-se a la simple enumeració de fets i de cronologies o al relat de faules cosmològiques i mitològiques. Els llibres històrics de l’Antic Testament narren els fets amb detall, dramatitzen amb un estil clar i directe els esdeveniments, els desenvolupen i cohesionen el relat del passat presentant com a protagonista el poble d’Israel. El que és essencial de la historiografia hebrea és el seu caràcter providencialista. Els escrits que formen el Nou Testament s’agrupen en tres sèries: cinc de narratius, vint-i-un en forma epistolar i un de profètic. Els llibres narratius són els quatre evangelis –Mateu, Marc, Lluc i Joan– i els Fets dels Apòstols. Els escrits en forma epistolar són les catorze epístoles atribuïdes per la tradició a l’apòstol Pau i les epístoles de Jaume. Finalment, la tercera sèrie és representada per una sola obra, el llibre profètic de l’Apocalipsi. L’Antic Testament va ser redactat en hebreu, tret d’una part reduïda redactada en arameu i alguns textos en grec. El Nou Testament va ser redactat en grec –només l’Evangeli de Mateu es va redactar en arameu i posteriorment es va traduir al grec. Hi ha dues traduccions que han estat fonamentals: la de l’Antic Testament al grec, anomenada Els Setanta, que es va iniciar a Alexandria sota el regnat de Ptolemeu Filadelf, i a partir del segle ii dC la traducció de la Bíblia al llatí. Aquesta traducció, que va fer sant Jeroni, va ser la que va adoptar l’Església i es coneix amb el nom de Vulgata, perquè es va considerar la traducció per excel·lència. Algunes de les versions de la Bíblia han tingut una gran importància en la construcció de les llengües nacionals europees, com la que va fer Luter, que va constituir la base a partir de la qual es va formar l’alemany literari. La producció literària de l’Antic Testament parteix d’unes cultures que la precedeixen en temps i en força creadora, concretament les cultures d’Egipte i de Mesopotàmia. L’arqueologia, la història i la filologia han il·luminat aquest ambient original. En parlar de l’ambient original de la literatura bíblica no es pot oblidar tampoc la influència del pensament hel·lènic en algunes obres anomenades sapiencials, com el llibre de la Saviesa. Llig aquest comentari sobre els Evangelis de l’escriptor Josep Piera. © Marc Chagall 15 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 LECTURES EL CÀNON OCCIDENTAL, HAROLD BLOOM Quan llegim una obra canònica per primera vegada ens trobem amb una novetat rara i desconeguda, amb una cosa enigmàtica i estranya que ens desconcerta, més que no amb una que acompleix les nostres expectatives. Llegiu-los de nou: tot el que la Divina Comèdia, Paradise Lost (Paradís perdut), Faust segona part, Khadzi-Murat, Peer Gynt, Ulisses i Canto General tenen en comú és el seu misteri, l’habilitat de fer-te sentir intranquil a casa, en el teu propi ambient. Shakespeare, el més gran escriptor que coneixerem mai, ben sovint proporciona una impressió oposada: ens fa sentir com a casa, en el nostre propi ambient, quan som a fora, a l’exterior, a l’estranger. Els seus poders d’assimilació i de contaminació són únics i constitueixen un repte perpetu a la manera d’actuar universal i a la crítica. Originàriament, pel Cànon s’entenia el recull de llibres de les nostres institucions docents, i malgrat la política recent del multiculturalisme, la pregunta vàlida sobre el cànon continua sent la mateixa: ¿què cal que llija l’individu que encara tinga ànsies de llegir, a aquestes alçades de la història? Els setanta anys bíblics ja no donen per poc més que per a llegir una selecció dels grans escriptors del que podríem anomenar la tradició occidental, sense parlar, és clar, de totes les tradicions mundials. Al lector, doncs, li cal escollir, perquè no hi ha literalment prou temps per a llegir-ho tot, per molt que no fem altra cosa que llegir. La gran frase de Mallarmé: «La carn està trista, ai las, i he llegit tots els llibres», s’ha convertit en una hipèrbole. Si posseïm el Cànon és perquè som mortals i també perquè estem força endarrerits. Només hi ha un temps determinat i aquest temps ha de tenir per força un final, mentre que hi ha més coses per a llegir que les que hi havia hagut mai fins ara. Des del Iahvista i Homer fins a arribar a Freud, Kafka i Beckett hi ha un llarg camí de gairebé tres mil·lennis. Com que aquesta travessia es fa tocant ports tan infinits com Dante, Chaucer, Montaigne, Shakespeare i Tolstoi, cadascun dels quals compensaria àmpliament tota una vida dedicada a rellegir-los, ens trobem davant del problema pragmàtic d’excloure alguna altra cosa cada vegada que llegim o rellegim extensament. Hi ha una prova molt antiga per a saber allò que és canònic i que encara continua sent summament vàlida: si no demana una nova lectura, l’obra no compleix els requisits. L’estudi de la literatura, es faça com es faça, no serveix per a salvar ningú, com tampoc no serveix per a millorar cap societat. Shakespeare no ens farà millors ni tampoc ens farà pitjors, però sí que és possible que ens ensenye què hem de fer per a aconseguir sentir-nos quan parlem amb nosaltres mateixos. Més tard, és possible que ens puga ensenyar què hem de fer per a acceptar el canvi, tant en nosaltres mateixos com en els altres, i tal vegada fins i tot ens ensenye com ho hem de fer per a acceptar el canvi definitiu. Homer William Shakespeare Sigmund Freud 16 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 LECTURES Els motius que ens empenyen a llegir, com els que ens empenyen a escriure, són molt diversos i sovint no són ni tan sols evidents per als lectors i per als escriptors més conscients. Tal vegada el motiu definitiu per a la metàfora, o per a l’escriptura i la lectura d’obres figuratives, siga el desig de ser diferent, de ser en un altre lloc. En aquesta afirmació seguisc el parer de Nietzsche, el qual ens advertia que tot allò per al qual trobem paraules ja és mort en els nostres cors, de manera que sempre hi ha una mena de menyspreu en l’acte de parlar. Hamlet coincideix amb Nietzsche, i és possible que tots dos hagen estés aquest menyspreu a l’acte d’escriure. Però no llegim per alleugerir els nostres cors, o siga que no hi ha cap menyspreu en l’acte de llegir. Les tradicions ens diuen que el jo lliure i solitari escriu a fi de superar la mortalitat. Crec que el jo, en el seu afany de ser lliure i solitari, acaba llegint amb una única finalitat: enfrontar-se a la grandesa. Aquest enfrontament amb prou feines dissimula el desig de formar part d’aquesta grandesa, la qual cosa és la base de l’experiència estètica que fa temps rebia el nom del Sublim: l’anhel de transcendir els límits. El nostre destí comú és la vellesa, la malaltia, la mort, l’oblit. La nostra esperança comuna, tènue però persistent, és una mena de versió de la supervivència. Harold Bloom. El cànon occidental. Columna (adaptació) Activitats de comprensió 1. Segons Bloom, quin és l’efecte que produeix la primera lectura d’una obra canònica? 2. Per què Shakespeare ben sovint proporciona una impressió oposada? 3. A què fa referència el cànon de la literatura universal? 4. Per a què serveix la literatura, segons Bloom? 5. Quins motius ens impulsen a llegir, segons aquest crític? Activitats de comentari i contextualització 6. Escriu el nom dels autors de cada una de les obres literàries que esmenta Bloom en el primer paràgraf. En quina llengua va ser escrita cada una d’aquestes obres? 7. Explica per què és necessària per a Bloom l’existència d’un cànon literari. 8. Esmenta cinc autors que haurien de formar part del cànon i que no han estat citats en aquest text. 9. Una part de la crítica actual pensa que el cànon de Harold Bloom és poc inclusiu. Trobeu exemples d’aquesta afirmació en el text i debateu aquesta qüestió. 10. Busqueu informació sobre Bloom i redacteu una nota informativa sobre aquest crític literari. Activitats de creació i difusió 11. Escriu un text en què comentes el llibre o els llibres que més t’han agradat fins ara. 12. Quines són per a tu les qualitats que ha de tindre un bon llibre? Harold Bloom. 17 Edicions Bromera

L’antiguitat (I): literatures orientals 1 LECTURES EL TELÓ, MILAN KUNDERA La màxima diversitat en el mínim espai Nacionalistes o cosmopolites, arrelats o desarrelats, els europeus estan profundament determinats per la relació amb la seua pàtria; la problemàtica nacional és a Europa, probablement, més complexa, més greu que enlloc, o en tot cas hi és diferent. A això s’hi afegeix una altra particularitat: al costat de les grans nacions, hi ha a Europa nacions petites, moltes de les quals, en el curs dels dos últims segles, han adquirit (o retrobat) la seua independència política. Potser la seua existència m’ha fet comprendre que la diversitat cultural és el gran valor europeu. A l’època en què el món rus va voler remodelar el meu petit país a imatge seua, vaig formular el meu ideal d’Europa així: la màxima diversitat en el mínim d’espai; els russos ja no governen el meu país natal, però aquest ideal encara corre més perill. Totes les nacions d’Europa viuen el mateix destí comú, però cadascuna el viu de manera diferent, a partir de les seues pròpies experiències particulars. És per això que la història de cada art europeu (pintura, novel·la, música, etc.) apareix com una cursa de relleus en què les diferents nacions es passen, l’una a l’altra, el mateix testimoni. La polifonia coneix els seus inicis a França, continua la seua evolució a Itàlia, arriba a una complexitat increïble als Països Baixos i troba el seu acabament a Alemanya, en l’obra de Bach; la florida de la novel·la anglesa del segle xviii dona pas a la gran època de la novel·la francesa, després la novel·la russa, després la novel·la escandinava, etc. El dinamisme i la llarga durada de la història de les arts europees són inconcebibles sense l’existència de les diferents nacions amb unes experiències diverses que constitueixen un dipòsit d’inspiració inesgotable. Pense en Islàndia. Als segles xiii i xiv, hi va néixer una obra literària d’uns quants milers de pàgines: les sagues. Ni els francesos ni els anglesos no van crear, en aquella època, cap obra en prosa tan important en la seua llengua nacional! Val la pena arribar fins al final d’aquesta meditació: el primer gran tresor de la prosa europea va néixer en el seu país més petit que, encara avui, té menys de tres-cents mil habitants. Milan Kundera. Pàgina d’una de les sagues dels islandesos (segle xiii). Casa de la Cultura de Reykjavík. 18 Edicions Bromera

Made with FlippingBook

RkJQdWJsaXNoZXIy MzI3MzI=